[Crítica] Eureka, la pegatina i la gallina dels ous d’or

La darrera setmana La Pegatina, formació de música mestissa de la Montcada de Barcelona, ha tret el seu quart disc, Eureka. Fidels a la difusió de la música lliurement, Eureka es troba es descàrrega gratuïta a la seua web.

Eureka no és cap ruptura estilística respecte els treballs anteriors, tampoc ens ho esperàvem. I amb una setmaneta justeta que Eureka porta en línia ja podem estar segurs que rebentaran places, fires i mercats. El principi de l’èxit de la Pegatina podria ser el següent. Cançons de durada curta que en directe són bombes de suor. Combinació sense remordiments de ska, punk, salsa i qualsevol ritme llatí, rumba i el que face falta, sense innovar molt més del que ja havien fet Sargento Garcia, Dusminguet o Jose Ripiau fa 15 anys. Lletres senzilles amb tornades que es presten a cantar “lololo” sense samarreta. Activisme cibernètic. Un poc de català per a uns, un poc de castellà per uns altres, i alguna llengua més d’allà on ens tracten bé. I un directe per viure´l com si no hi hagués endemà. Després vénen els efectes col·laterals del èxit, et pots permetre la producció d’un tal Marc Parrot, coneixes gent de Sicília o d’Euskal Herria, els convides al disc i Ep! acaben fent dels millors temes i fins i tot et permets cameos amb gent de l’escena indie-pop catalana.

Eureka comença amb “Non è facile” on participen els sicilians Baciamolemani i així els hi tornen el favor de la col·laboració dels barcelonins en el darrer disc dels italians. En un disc més ska que els precedents esta cançó ho explicita més encara. “Olivia” és la típica cançó de la Pegatina, veus aflamencades, base rítmica entre rumbera i jamaicana i accelera que vénen corbes. “El curandero” és un merengue de ritme endimoniat i seria la cançó que està més en la continuïtat del gran èxit del seu darrer disc “Mari Carmen” i que confirma la traça de la Pegatina per passar temes llatins al seu filtre accelerat. “No hi ha ningú” és una rumba que acaba amb una preciosa col·laboració de la cantant Remi Anauel. “Amantes de lo ajeno” és la peça més estranya del disc, sobretot pel context en la que ens la trobem, una cançó intimista i cantada a cau d’orella a dos veus, entre Adrià i Santi Balmes (Love of Lesbian), enmig de cançons no aptes per a cardíacs. Com si l’escolta del propi disc necessités una pausa. A “Ara ve lo bo” hi col·labora Xabi Solano d’Esne Beltza i trikitixa de les darreres gires de Fermin Muguruza (ho serà en la propera que es prepara per a esta primavera?). Tot i tindre una tonada que recorda per moments al Vals del Obrero de Ska-P, i sense arribar a l’energia de la darrera col·laboració entre les dos formacions (la cançó “Jo vull”, versió en català de “Nahi dut”), és sens dubte dels millor temes del disc, gràcies a la potència de la trikitixa de Solano – molt més virtuós amb l’instrument que l’acordió de la Pegatina –  i als scratchos muguruzians dels bascos.

Ens podríem fer moltes preguntes, ens agradaran més, menys o els odiarem amb totes les nostres forces, però escoltarem “El curandero” en una penya i ballarem amb poca traça un merengue a la jamaicana fet per uns catalans i uns francesos. I sabeu què? Que ben fet que farem.