Optimisme i melangia rural, la recepta de Pepet i Marieta

A estes altures de la partida ja no vindrem a descobrir qui són, què fan i què no fan els Pepet i Marieta. Si vostè passava per ací i s’ha despistat, ja sap, allò d’un enllaç que n’enllaça un altre, per resumir-ho els Pepet i Marieta fan música festiva d’aquella de canviar-se la samarreta després del concert al frontó, si la calor arriba d’una volta. Per lletres i músiques ens costarà bastant situar-los i convindrem que ocupen aquell terreny entre la world music i el folk, la patxanga festiva d’inspiració caribenya, tant dels caribenys que xarren castellà com dels que ho fan en anglès, la cançó d’autor protesta i de tant en tant un poc de sensibilitat pop. Terra musical de pas, terra de ningú. El paral·lelisme geogràfic, per ser un grup liderat per un faldut, malnom dels d’Ulldecona, i amb uns quants benicarlandos, és més que evident. Terra de frontera porosa, plena de ponts i pontets, terra per tant mestissa. Els Ixo Rai per descriure estes terres de tots i de ningú deien, en una preciosa cançó cantada en lapao, la terra del mig, referint-se a la Franja. Doncs això.

A “Lo món d’un mos” no descobrim cap faceta que ja no coneguerem de l’ulldeconenc i els seus acòlits. Algun cant desesperat a un món que va molt pressa, ritmes endimoniats i de quan en quan prenen una perspectiva melancòlica. La col·laboració habitual dels Quicos en la jota del disc ve esta vegada acompanyada per Pep Gimeno “Botifarra” amb la solvència de sempre i hi descobrim una veu femenina, la de Sílvia Ampolla. Pel que llegim i pel que escoltem via Youtube és tota un veu en alça de la jota ebrenca, que ens en alegrem d’escoltar-la i a la que l’esperarem en col·laboracions més llargues. La “Jota de l’indignat” canta a temes d’actualitat i a la vegada universals, la crisi, els rics, els pobres i el treball, com els propis Quicos ja cantaven fa quinze anys i com sempre s’ha cantat en la jota improvisada. El que canvia més en esta jota és un acompanyament més electrificat que mai. “Viure la vida” és una cúmbia, cançó que és possiblement la més ballable del disc, que Pepet – professor d’institut a Barcelona – ens la presenta com a cant d’esperança pels despertars difícils i més quan encara s’és professor d’institut. “La mani” és una cançó que ja vam conèixer fa uns mesos i que parla des d’un punt de vista costumista de la històrica manifestació de l’onze de setembre de l’any passat a Barcelona, des dels que s’hi van trobar per casualitat fins els que s’hi van enamorar. A “Minjar-se’l món” es salseja optimisme als quatre vents amb accent ebrenc, les oliveres mil·lenàries d’Ulldecona esdevenen cocoters de les Antilles i ja ens podem imaginar un Aplec dels Ports sencer ballant salsa amb poca traça. Salivem només de pensar-hi.

Tot s’acaba amb la “Ranxera dels dos tintorers“, que és una ranxera per ser cantada a cau d’orella i que rememora tot l’imaginari – el de portes enfora i el de portes endins – d’aquella part de planeta que és la més preciosa del món pel simple fet que és la teua. Lletra preciosa, escrita segurament lluny del poble que és com s’escriuen les bones cançons d’amor. Sort tenen els d’Ulldecona de tindre algú com Pepet per posar-li música i lletra al seu poble i el seu paisatge.