Valencians a Eurovisión
Recorde aquell dia com si fos ahir. Era a finals de febrer de 2006. Em va telefonar Jordi, d’Escola Valenciana, i em va dir: “Resulta que han contactat amb nosaltres per a oferir-nos una cosa. M’has de prometre que no li ho diràs a ningú”. A mi em va deixar molt intrigat. I va continuar: “Hem intentat contactar amb Obrint Pas, però es troben en plena gira Internacionalista, i estaran sis mesos rodant per Espanya i per Europa. Després hem telefonat a La Gossa Sorda, i acaben de publicar un nou disc (‘Garrotades’), i faran gira, així que tampoc poden”. Jo no podia més. Li vaig insistir que anés al gra. Que què passava. Finalment em va poder explicar.
Resulta que hi havia un col·lega valencià a Madrid (el qual no em va voler desvetllar) que havia aconseguit que caigueren del burro, i que després de tants anys, hi hagués un representant a Eurovisión cantant en català. Després del fals intent amb el ‘Lalala’ de Serrat, cançó que es va negar a interpretar al festival perquè no volien que la fes en la seua llengua (i que posteriorment va resultar guanyadora interpretada per Massiel), volien que hi hagués un representant en parla catalana en aquest festival internacional. Però clar, com que son tan especials a Madrid, no volien que foren catalans. Preferien algun grup valencià.
Em vaig quedar flipat. No m’ho podia creure. Allò que m’estava contant em semblava una puta bogeria. No podia ser cert. Llavors li vaig preguntar que per què es dirigia a mi. Em va dir que com que jo coneixia el panorama dels grups valencians, i em coneixia ben bé, els podria ajudar a confeccionar una selecció de bandes possibles. Em van dir que busqués algun grup que definís bé la nostra música. Hi havia diverses opcions en eixe moment. En primer lloc vaig pensar en Sva-ters. Eren ideals. Una banda festereta que podria liar-la de deveres en un festival de tal calibre. Només imaginar-me’ls en l’escenari d’Eurovisión cassalla en mà se’m posava la pell de gallina. Després vaig pensar en Lilit i Dionís. El carisma, la presència i ocurrències de Joan, el seu cantant, podrien donar molt de joc en un festival com aquest. També vaig pensar en Odi. Eren joves, es menjaven l’escenari i practicaven una música molt festera i alhora molt arrelada a la música en valencià. Uns altres podrien ser Paral·lel 84. Contundència, descaradura, i una bona posada en escena. Per últim vaig pensar en Inòpia. Banda de les que ja no hi han. Una veu brutal, guitarres dures, i unes cançons delicioses.
Una vegada feta la llista, em van fer enviar-la a Madrid (al col·lega anònim). No van tardar en respondre’m. El primer que em van dir, sense haver-los escoltat, fou: “No me parece conveniente que nos representen bandas con nombres tan estrafalarios. Sería interesante que valoraran un cambio de imagen y de nombre.” I em van enumerar una llista de possibles opcions de canvi, com ara, anomenar a ‘Odi’, ‘Felicidad’ (la resta millor ni vos els conte, per que anaven per la mateixa línia). A vore que feia jo ara. La gran majoria de bandes valencianes, no se com s’apanyen (o ens apanyem) però han triat noms molt poc “eurovisius”.
Els ho vaig comentar als grups. Lilit i Paral·lel em van dir un NO rotund. Els pareixia vergonyós per part de Madrid i no anaven a abaixar-se els pantalons en un assumpte com aquest. Inòpia s’ho van pensar, però ràpidament van rebutjar l’oferta perquè consideraven que no era beneficiós per al grup un festival com aquest (i vist on han acabat la gran majoria de representants eurovisius, pareix que tenien raó). Per últim, vaig parlar amb JuanAn i César, d’Odi, per a vore com ho apanyàvem, però no vam poder arribar tampoc a bon port. Sols ens quedaven Sva-ters. Eren la nostra esperança.
Vam anar a Madrid, Àlex i Guillem d’Sva-ters, Jordi d’Escola i jo, a reunir-nos amb la ‘Comisión Organizadora de Eurovisión’, uns tios amb vestit i corbata que ens van portar a un restaurant molt pijo. Després d’un dinar tranquil, vam anar a uns despatxos en plena castellana, on van entrar Àlex i Guillem (a Jordi i a mi no ens van deixar entrar). No sabem què va passar, però al eixir per la porta, es van donar la mà amb els tios eixos, van avançar cap a nosaltres i ens van comentar que al final no anirien, que havien arribat a un acord amb ells per a triar de manera consensuada uns candidats diferents. No ens van voler confirmar qui serien, però es van riure.
Jordi i jo ens vam quedar un poc mosquejats amb aquesta reunió i amb els cantants d’Sva-ters. Una vegada que teníem l’oportunitat de tenir en Eurovisión a un grup de parla valenciana, i l’acabaven d’espatllar. Així que, obstinats en tindre un representat valencià al festival, vàrem buscar un pla alternatiu. Vam comprovar els països que quedaven per confirmar el seu representant. El primer que vam fer va ser comprovar si estava Andorra. Però no hi participava. Després vam vore que quedaven encara lliures les candidatures d’Israel i de Finlàndia. Casualment, tres anys abans havia estat estudiant amb un xic de Finlàndia, Tatu s’anomenava, que era fill d’un peix gros de Helsinki, així que vaig provar a telefonar-lo. No sé com, però ens va aconseguir una audició per a la ronda final. Al·lucinant.
Clar. Ara no teníem a Sva-ters. Què fèiem llavors? Se’ns va ocórrer una cosa: “Faríem un dream team!”. Em vaig posar en contacte amb Amàlia Garrigós, perquè coneixia de primera mà també molts dels grups i solistes del nostre panorama al haver passat pel seu programa a Ràdio Nou, així podriem confeccionar junts la superbanda. Vam fer les telefonades necessàries i ho vam aconseguir. A la bateria voliem un xic amb contundència i bona pegada. Entre diversos candidats, vàrem escollir a Edu, d’Odi (ara també a Neuròtics). Després necessitàvem un baixista amb seguretat i experiència, un tio que dominés les quatre cordes a la perfecció: l’elegit fou Tubal de Bakanal. Per a la guitarra volíem algú que li donara garra al grup, tenint en compte que era un festival gegant volíem algú que vingués de la música dura i trallera, i que tingués solidesa amb l’instrument, així que vam escollir al guitarrista de Gàtaca. Ara volíem una veu femenina per a que donés bon rotllo amb cors i amb alguns teclats. La seleccionada fou Reme, d’Skalissai. Per últim, necessitàvem un cantant que fos tot un líder. Volíem presència, potència, bona veu, afinació i ràbia. Sols hi havia un que podria encaixar en el paper: Lluís, de Voltor.
El grup estava fet, ara faltava la cançó i el nom de la formació. Tubal ens va comentar que acabava de compondre un tema rocker que sonava guai, i que podrien portar al terreny de tots. Es deia ‘Gràcies hard-rock’. La nova banda es va posar a assajar per a preparar un bon espectacle i no deixar malament als valencians. Per a dissenyar-lo, van elegir a un director prestigiós que els orientés en tota l’actuació (posada en escena, moviments, etc.). Van ser un parell de mesos intensos a uns locals d’Alboraia. Un dia, enmig d’un assaig, algú va proposar de ficar dolçaina a la cançó, per a que donés un toc més valencià encara a l’actuació. Lluís va dir: “És més fàcil que toquem disfressats de monstres abans que fiquem la dolçaina en aquest tema”. Recorde que tots es van riure.
L’audició els va eixir rodona, i afortunadament van ser els escollits per a representar a Finlàndia en el festival europeu de la cançó. Encara no ens ho creiem.
Per fi va arribar el moment. Era la nit del 20 de maig de 2006 a Atenes. Estàvem flipant. Allò era tot massa gran i ornamentat. Tots estàvem molt nerviosos. A més, anàvem a representar a Finlàndia, i damunt cantant en valencià,… era per a al·lucinar.
A última hora van aparèixer des del comitè finlandès i ens va dir que la cançó hauria de ser en finés o en anglés. Un problema gran que quasi va fer que tota aquesta experiència fracassés. Així que Lluís els va dir a tot que sí, i es va girar i ens va dir a tots: “Tranquils, si no volen que la fem en valencià, m’invente la lletra en anglés i au”… “Això sí, pels meus collons, ens disfressem i a fer la mà”. I així ho van fer. I jo, que no volia ser menys (mort d’enveja), em vaig disfressar també, amb un vestit d’estos de ‘Scream’ i em vaig ficar en un segon pla a fer cors.
L’actuació va ser tot un èxit. Com que Jordi fou qui els havia escrit, van titular al grup igual que ell (sols que es van equivocar escrivint la ‘jota’ i van ficar una ‘ela’ en el seu lloc).
Vos preguntareu per què no sabieu res d’aquesta historia fins a la data. Doncs vam haver de signar tots un contracte de confidencialitat per a que ningú digués ni una paraula del tema. El comité espanyol (avergonyits per no haver-nos escollit com a candidats i havent resultat guanyadors), ens va xantatgejar amb un viatge a Torrevieja i uns pernils ibèrics. Ara crec que ha arribat el moment de compartir aquesta historia amb tots vosaltres.
I després de tot, encara vos preguntareu algunes coses. Tranquils, vos ho desvetllaré. Qui fou el qui va dirigir la posada en escena? Fou Garci. Qui si no?. Quin grup van escollir Àlex i Guillem d’Svaters per a que representaren a Espanya que tant de riure els va fer a la eixida del despatx de Madrid? Van ser Las Ketchup. I qui vos ha fet llegir fins al final d’estes línies amb l’estupida pretensió de fer periodisme d’experimentació amb una ‘Falsa Columna d’Opinió’? Ah! Eixe he estat jo. Disculpeu-me per l’atreviment.
Vos deixe amb l’actuació del nostre ‘Dreamteam’. Gaudiu-la!
