La Ranamanca i la rumba salsera de la Plana
Després d’un inici d’any ben marcat per les estrenes dins l’escena rock valenciana retrobem novetats dins l’escena que mira de cara al Carib. Avui parlaré dels castellonencs de la Ranamanca – no confondre amb els valencians de la Rana Mariana! – que han publicat recentment “Cuéntame Más” amb el segell Mésdemil.
Este disc conté unes quantes cançons que ja havien publicat en la seua maqueta “Sobre sorpresa” de 2013, però les han enregistrades totes de nou, amb una qualitat infinitament millor. Ells mateixos autodenominen el seu estil rumba de la Plana, però al meu entendre esta etiqueta amaga la columna vertebral rítmica del disc, la salsa.
El mestissatge musical pot ser un terreny molt ingrat. Els ortodoxos de la salsa, els fervents defensors de la salsa dura de la Fania dels 70 i detractors de la salsa comercial romanticona de Puerto Rico dels 90, es miraran la rumba salsera amb desconfiança perquè no saben massa on classificar-la. El mateix podríem dir dels ortodoxos de la rumba catalana tant escèptics amb la rumba nova liderada pel Gato Pérez i tot el sèquit: la Orquestra Plateria, Estrellas de Gracia i els Ai Ai Ai. Hereus en influències d’estos grups que acabo de citar serien la Ranamanca. Es nota i es sent que eixos dos móns – els barris gitanos de Barcelona i els guetos llatins de Nova York – s’han trobat als estudis de gravació. Sembla ser que volen jugar a la lliga dels grups de mestissatge, però atenció que els de Castelló ataquen els pals de les Antilles amb molt més rigor que altres, la Ranamanca es balla amb pasos de salsa i no és per pegar bots sense control en un bancal (bé cadascú fa el que vol).
“Dime” ja la coneixíem de la maqueta i ara inicia el disc, amb una qualitat de gravació molt millor i ara amb la col·laboració flamenca de La Meligrana. “Me quedo sintigo” és una altra que ja existia i que ara millora amb l’acordió de Pau Tashkenti. A “Llévatelo” vénen salsa i scratxos que podrien fer-nos pensar amb la Sra Tomasa, tot i que ací molt més ligth. A “Carino a ratos lo avisaste” es viuen segurament els moments més intensos del disc i tenia tots els números per esdevindre un dels singles. “Cierra la puerta” flirteja amb un pop aflamencat que no casa massa amb la resta de l’àlbum.
“Como los gatos” aporta el tercer element necessari per a un bon disc de mestissatge, el reggae, però la Ranamanca no en fan un element indispensable. Qui diu reggae-salsa es referix clarament a La Pegatina o Txarango, als mexicans Los de Abajo o als xilens Chico Trujillo. Esta és la cançó que cumplix amb la quota de “cançons per ballar pegant bots” del disc. “Tambaleando” i “Mala” estan a mig camí entre el cha cha cha i la salsa, que si bé trenquen un poc rítmicament el disc són plenament coherents amb la salsa rumbera.
“Lluna” fa entrar el quart element que mai fa mal quan s’associa a la rumba i la salsa, el funk. No és per que estiga cantada en valencià, amb una bona colabo de Mire Vives de Rapsodes, però és de les millors cançons del disc, a retindre-la per a la collita 2015, que després ens desmemoriem.
Amb “Cuéntame más” la Ranamanca no inventen les sopes d’all i en alguns moments ens despistaran però ens donen onze arguments sòlids per baixar al carrer i fer ballar el personal. Un ball que es materialitzarà en la prova de foc d’aquest dissabte, quan hauran de defendre el disc en la seua estrena en directe a Vila-real (sala Gossip, 23h).
