[Crítica] Em bull la sang, dels Pirat’s Sound Sistema

Hui us vull parlar d’un gran disc que s’ha fet esperar moltíssim per als seus incondicionals. Aquest no és un altre que Em bull la sang, dels Pirat’s Sound Sistema, dirigits pel gran Soto. Però abans d’entrar en matèria caldria fer un breu repàs als punts clau d’aquests últims anys per al grup.

L’última referència discogràfica del grup de Sants era Vol. II, que va veure la llum l’any 2007. Des d’aquell any han passat moltíssimes coses al si de la formació, com la marxa de Rodrigo Laviña, un dels cantants o MC del grup per a seguir amb un nou projecte (At Versaris), el canvi de DJ (actualment Sergi Bretol Selector) o el robatori a l’estudi del grup quan preparaven el seu nou disc farà quasi un parell d’anys. Després d’aquest punts molt complicats per a la banda, molts van pensar que mai podríem escoltar un nou treball; tanmateix, ja el tenim a les nostres mans per a gaudir i ballar com mai amb la Pirata i, a més, us podem avançar que supera amb escreix els seus treballs anteriors. I és que tenim Pirat’s per a molts anys!

El treball segueix l’estela dels anteriors discs derivats de la tradició jamaicana de finals dels anys 60 i el hip hop, però aquesta vegada aposta per temes més melòdics, on el nou cantant del grup, Pep, destaca per una veu potent que encaixa a la perfecció amb els ritmes més jamaicans i que veuen de la vella escola de l’ska clàssic. A més, aquest disc és una constant crida pels drets dels ciutadans a elegir i poder fer allò que els vinga en gana. Un treball políticament incorrecte que colpeja allà on fa més mal. Clar, directe i ras.

El disc l’obri Jah n’estic fart, un tema que presenta les intencions d’aquest treball amb una base de bateria i guitarres acompanyada per la veu femenina de Leyre, dels Kinky Coocoo’s, que acompanya al grup en gairebé totes les cançons del disc. La tornada destaca per la seua lletra directa i sense pèls a la llengua («Som i sabem ja el que volem, la terra defensem») i la participació de Cesk Freixas fa d’aquest tema un nou himne del grup. També, cal destacar les col·laboracions d’Hektor, El Nota, Pau, la Zwit i l’Artur.

La següent cançó és Al meu món. Solament en escoltar els primers acords ja ens recorda als temes més emblemàtics de la banda com Digues que faràs o Lletres de colors. Els ritmes més propers al reguetón ens conviden a ballar i a entrar en el món del Pirat’s sense cap por. També cal destacar la utilització de les noves tecnologies de voice cover utilitzades per Soto.

I arribem al meu tema preferit del disc, Senyor de l’enrenou, una lletra bandarra al més pur estil Pirata que ens descriu un poc la filosofia i l’estil del grup, amb una base d’ska reague music i melodies ballables que faran d’aquesta cançó un must als directes de la banda. El desplegament vocàlic de Pep mereix una menció especial: estem davant d’una de les millors melodies de la Pirata sense cap mena de dubte. En la mateixa estela trobem el tema Plàstic, una crida envers l’estat del nostre planeta i la destrucció del medi ambient.

Dret a decidir i Foc són les cançons més directes i crues del disc. El grup torna als seus inicis amb un gran pes del Rap que deixa en segon lloc les melodies per fer un missatge molt més directe. Al més pur estil Mentides, criden pel dret a decidir del poble català i ens animen a participar en les mobilitzacions.

Les notes més íntimes i personals les posen les cançons De nit i T’enyoro, on el grup s’atreveix amb temes més romàntics, ideals per a ballar amb la parella o amb aquell noi o noia que t’agrada als concerts del grup. Hom necessita quelcom i La ciutat són les propostes més electròniques del disc, amb bases potents que ens recorden els Orxata Sound System. Cal remarcar que el primer tema que vam poder escoltar d’aquest disc fou precisament Hom necessita quelcom, ja fa quasi un any, on ja deixaven veure el camí que anava a seguir aquest treball plantant cara a la vida.

Per finalitzar, les cançons noves d’aquest treball ens regalen un Reggae dancehall , que segueix l’estela dels darrers disc de la Pirata i que ens transporta a paratges tropicals per cridar ben fort el que som. Com a extra, ens deixen una nova versió del clàssic Ploren, del seu darrer treball, però aquesta vegada al ritme de drum’n’bass, ideal per a posar punt i final als directes i deixar-nos exhausts, un tema que ens recorda a Pendulum, grup capdavanter en l’escena del D’n’B.

En definitiva, Em bull la sang és un disc fresc i diferent, que mescla a la perfecció l’Ska més clàssic amb l’electrònica i el rap. La Pirata constata que tenen força, idees i melodies per molts anys. Ara sols ens falta poder gaudir d’aquests temes en els seus directes que, tal com hem pogut saber, prompte tindrem l’oportunitat de fer-ho al País Valencià. Com ells diuen, tenen un pacte amb el diable per dir les coses clares i hi queda més que patent.

Ací us deixe un tast de les cançons del disc per anar fent boca fins el dia 25 de febrer, en què veurà oficialment la llum.

Fins la propera crítica, peixos petits!