[Crítica] Atzembla, la dolçaina més urbana

A voltes els valencians tendim a pensar que este estil musical tant nostre i a la vegada recent en la nostra història musical, eixa mescla mig estranya entre un instrument com la dolçaina, que prové del folklore, de les filaes mores i de les albaes, amb els ritmes sincopats nascuts en una petita illa del Carib i les guitarres distorsionades que ens remeten a Londres 1977 és un fenomen únicament valencià. No obstant això, en altres parts de la vella Europa s’han vist nàixer grups que hi han posat un poc de l’instrument de vent local -folklòric fins aleshores- a sobre d’altres ritmes, i així ho podem escoltar a Astúries i Galícia, al País Basc, a Bretanya, a Occitània i a Irlanda. Però potser és en terres valencianes que este fenomen ha anat més enllà, que ha creat escola i una fornada de grups. Des de la irrupció d’Obrint Pas en el panorama musical valencià tots hem assistit a concerts en frontons, pavellons poliesportius, festes de kintos i kintes i cases socials de grups fills o nebots de l’onada Obrint Pas amb noms més o menys originals, lletres revolucionàries més o menys explícites i una traça més o menys desenvolupada en tocar la dolçaina. Tant lluny ha arribat el fenomen que tots hem tendit a amollar una frase com ara: uns altres Obrint Pas, no només de dolçaina viu el home i altres propòsits més políticament incorrectes. Els grups que han vingut després dels de Benimaclet i que més forat han fet en l’escena musical s’han hagut de buscar una característica que els diferencie clarament, així la Gossa Sorda sumen les lletres sempre punyents de Josep Nadal amb cançons no adolçainades d’un reggae ben mediterrani i altres grups de ska i reggae com Aspencat se’n passen completament de la dolçaina. No és tasca fàcil vindre després dels Sarrià, Gironès i companyia.

Si he fet tota esta llarga introducció no és per altra cosa que justificar el fet que val la pena parar-se a escoltar Atzembla i el seu disc “El teu viatge”. Si deu anys després de la publicació del Terra d’Obrint Pas seguiu sent d’aquells que us poseu ska amb dolçaina al cotxe per als trajectes avorrits, escolteu-los, aneu al seu Bandcamp i compreu o descarregueu el disc. Se’ls hi nota el aire jove i ganes de canviar-ho tot i ben depresa a les lletres, que potser amb la perspectiva dels anys us pareixeran innocents, però no obstant aconsegueixen ser propers i delicats a “En un segon”, dedicada a les víctimes i famílies dels afectats per l’accident del metro de València. Els moments súmmum del disc són les aparicions o col·laboracions puntuals dels seus amics d’Atupa a El Gran desert, En un segon i Memòria, quan els rapers es posen a cantar ràpid amb el cabal de paraula propi del hip hop a ritme de ragga just després de solos de dolçaina, com crec que mai havíem escoltat abans de l’aparició d’estos dos grups i la seua reeixida simbiosi. Són moments que inciten al bot en continu, a moure el braç com als clips de rapers americans, a posar-nos la caputxa i a creure’ns en una gran urbs gamberra grafitera valenciana.  Després en cançons com “Vergonya” ens trobem en els primers Obrint Pas, els més hardcoretes, que amb un esperit ben punk d’anar directe a barraca canten les vergonyes del govern de les nostres latituds. Que tot açò ja ho sabíem? Sí, està clar, però no ens posem amb un jove grup de rock per no ser original a l’hora de criticar l’establishment quan els capitostes de l’oposició cauen dia rere dia en els mateixos tòpics. A “Cap Motiu” una deliciosa intro de Borja Penalba acaba en un punk-ska d’alçar la pols del bancal i el disc s’acaba amb un “Uoooo” punk-tavernari a “L’última nit”.

Durant l’article he citat unes quantes vegades a Obrint Pas i deu ser per alguna cosa ja que la producció del disc és de Miquel Gironès (dolçaina dels de Benimaclet) i Jaume Figueres (el seu productor dels darrers discos), a més de la col·laboració de gent propera a la família obrintpasera com Penalba o la Gossa. Però no voldria que esta etiqueta els pesés a Atzembla com una llosa lligada als peus, perquè sincerament crec que tenen matèria i potencial suficient per fer la diferència, sobretot quan rapegen.