[Crítica] Crepitar de fulla seca
Acurat i espontani alhora, el debut de Tardor no pot passar desapercebut perquè revela que hi ha escena més enllà del xilòfon i la trompeta. I això, per als amants dels productes executats amb una guitarra, un baix i una bateria (sense colorants ni conservants), és tota una alegria. Tot situant-se en la paleta sònica on ja van aterrar anteriorment formacions com 121 dB, Sant Gatxo, Èric Fuentes & El Mal, Rosa Luxemburg o Malnom, Tardor fa del seu primer llarga durada un bastió de força interpretativa i poesia urbana. Sense arribar a la textura hipersònica, aconsegueixen passatges d’una intensitat desbordant que mai no eclipsa el fort de la seua idiosincràsia: la melodia. I és que estem davant onze cançons que formen l’anatomia dels sentiments, gràcies a eixa barreja d’acords distorsionats i provatures agudes, gràcies també a una tècnica vocal més apropada al caràcter melós que no al cantellut. Com trepitjar les fulles caigudes de l’autumne.
Revolució de l’estat latent
Tardor
Mésdemil, 2012
Hèctor Serra col·labora a la revista Tres deu, el digital cultural Núvol i el periòdic L’Accent, entre altres mitjans. És l’autor del bloc L’Extraradi.
Twitter: @llenyataire
