[Crítica] Atzembla, la dolçaina més urbana
A voltes els valencians tendim a pensar que este estil musical tant nostre i a la vegada recent en la nostra història musical, eixa mescla mig estranya entre un instrument com la dolçaina, que prové del folklore, de les filaes mores i de les albaes, amb els ritmes sincopats nascuts en una petita illa del Carib i les guitarres distorsionades que ens remeten a Londres 1977 és un fenomen únicament valencià. No obstant això, en altres parts de la vella Europa s’han vist nàixer grups que hi han posat un poc de l’instrument de vent local -folklòric fins aleshores- a sobre d’altres ritmes, i així ho podem escoltar a Astúries i Galícia, al País Basc, a Bretanya, a Occitània i a Irlanda. Però potser és en terres valencianes que este fenomen ha anat més enllà, que ha creat escola i una fornada de grups. Des de la irrupció d’Obrint Pas en el panorama musical valencià tots hem assistit a concerts en frontons, pavellons poliesportius, festes de kintos i kintes i cases socials de grups fills o nebots de l’onada Obrint Pas amb noms més o menys originals, lletres revolucionàries més o menys explícites i una traça més o menys desenvolupada en tocar la dolçaina. Tant lluny ha arribat el fenomen que tots hem tendit a amollar una frase com ara: uns altres Obrint Pas, no només de dolçaina viu el home i altres propòsits més políticament incorrectes. Els grups que han vingut després dels de Benimaclet i que més forat han fet en l’escena musical s’han hagut de buscar una característica que els diferencie clarament, així la Gossa Sorda sumen les lletres sempre punyents de Josep Nadal amb cançons no adolçainades d’un reggae ben mediterrani i altres grups de ska i reggae com Aspencat se’n passen completament de la dolçaina. No és tasca fàcil vindre després dels Sarrià, Gironès i companyia.
Durant l’article he citat unes quantes vegades a Obrint Pas i deu ser per alguna cosa ja que la producció del disc és de Miquel Gironès (dolçaina dels de Benimaclet) i Jaume Figueres (el seu productor dels darrers discos), a més de la col·laboració de gent propera a la família obrintpasera com Penalba o la Gossa. Però no voldria que esta etiqueta els pesés a Atzembla com una llosa lligada als peus, perquè sincerament crec que tenen matèria i potencial suficient per fer la diferència, sobretot quan rapegen.
Daniel Monfort col·labora a la revista Tres Deu. Escriu a El cadafal. Membre de la #AspraDiàspora, punxa música del Mediterrani i del Carib en una ràdio local d’Orléans, al programa Pachanga. Twitter @elcadafal.