Des de la vall més bonica de les comarques valencianes, la Vall d’Agres, trobem el grup Inèrcia. A l’estiu del 2009
Aitor i Pau, juntament amb
Patri i Aida substituïda per
Saül, es decidiren a formar allò que tenien al cap:
Inèrcia. La idea va ser el motiu de tantes converses al pis durant tot el curs que, segons comenten, va motivar alguna distracció
dels aspectes acadèmics. Són, doncs, una formació jove que s’ha llançat a la carretera amb el dipòsit ple. Des del 2009 han donat guerra a diferents escenaris del País Valencià. Amb la publicació del seu disc debut “ No és cap simulacre” – Mésdemil, 2012, és on s’han donat més a conèixer i han creat autèntics himnes al llarg dels 11 tracks que el defineixen.
El seu so el podem incloure dins de l’estil de grups “top” dels noranta com Nirvana, Pearl Jam, Foo Fighters o Green Day entre d’altres. Però, tot i tindre un marc musical tant evident, m’atreviria a dir que el seu so també em recorda moltíssim al que fan a terres del nord i de casa nostra. Grups com Ken Zazpi, 121db, El corredor Polonès i, sobretot, els Berri Txarrak són l’espill on mirar-se quan plasmen sentiments i solten la ràbia. Una curiositat, quan pense amb Berri Txarrak sol vindre’m al cap al guitarra d’Alfafara, Pau, parlant-me del disc de “Jaio.Musika.Hill” o dels concerts que ha anat a veure’ls. Els fonaments, doncs, ens donen la idea de que són un grup amb un domini important de la contundència de les guitarres, del ritme constant i d’una veu melodiosa. Una veu, la d’Aitor, que quan la vaig escoltar al Feslloch 2010 em va deixar atònit. Sempre m’han fascinat els que canten be, afinant, mentre toquen la guitarra com si res.
La música, que sol exemplificar Patri amb la seva energia a la bateria, es barreja amb lletres intimistes i socials. En elles, intenten explicar les seves vivències vital pels carrers d’Alfafara, Banyeres o Benimaclet, on tantes històries han i els queda per protagonitzar. No sols això, un dels trets d’Inèrcia són les lletres on mostren la ràbia i el descontent d’una generació amb futur incert per l’estafa en que vivim. Si llegeixes les lletres mentre escoltes la voracitat de la música, t’adones de la honradesa de la proposta: toquen i canten com són, com ho senten, com volen. Sens dubte, dels tracks destacaria “Límits”, “Cop d’Ull”, “L’escletxa” o “Ara que tots dormen”. Aprofite i els llance un desig, estaria be que vingueren a Bocairent a tocar al lloc on tantes altres formacions d’Alfafara ho han fet els darrers anys, i mesos.
Inèrcia presenten un treball madur i fidel per posar-nos amb la nostra llengua el grunge dels noranta. Llarga vida al grunge valencià!
No és cap simulacre
Inèrcia
Mésdemil
2012
P.S Per cert, Inèrcia en aquestos moments estan començant a enregistrar un nou videoclip, motiu pel qual al Gener no els podrem veure als escenaris.
