[Crítica] Pau Vallvé: una vall d’oxigen
Tot defugint les estridències, el barceloní Pau Vallvé ens convida a una forest instrumental i coral sublim. En una època de grans trasbalsos i tràfecs vertiginosos, el cervell de projectes com Estanislau Verdet o ü_ma té la virtut d’insuflar natura en els pulmons, mitjançant un artefacte ben travat i meditat que aposta per la bellesa en l’execució i la senzillesa estètica. Com bàlsams, “Un gran riu de fang” (“si pogués triar un poder…“), “Jo només puc fer el que faig”, “Adéu siau” o “Nits que són dematins” hipnotitzen des de la primera escolta per la seua frescura, el seu tel vitalista i un posat com místic. El bosc de Vallvé deixa al descobert altres aspectes tècnics que s’han aprofundit en aquest nou treball: l’èpica del xiuxiueig i la gimnàstica de les cordes vocals. L’àlbum és ple de cantarelles enganxoses que se sumen a uns versos directes i concisos -generalment d’art menor- que de vegades aparenten introspecció però que, amb una lectura menys superficial, ens mostren un missatge constructiu davant el drama polític i social que vivim. Fet i fet, de bosc conté les cortines musicals perfectes per funcionar en un film indie d’escapada i evasió.
de bosc, Pau Vallvé, Amniòtic Records, 2012
Hèctor Serra col·labora a la revista Tres deu, el digital cultural Núvol i el periòdic L’Accent, entre altres mitjans. És l’autor del bloc L’Extraradi.
Twitter: @llenyataire
