Diamants entre la pols, Plexison Impermeable de Pep Laguarda
Diuen que hi ha un disc valencià i en valencià, un vinil hauríem de dir per ser més precisos, pel que es podrien pagar barbaritats en una subhasta Ebay. Diuen d’un artista que ens el trobaríem qualsevol dia en una terrassa d’un bar i no el reconeixeríem, jo el primer, i que en algun habitació amb parets de paper del llunyà Japó la seua obra representa la bonança i la lleugeresa mediterrània. Em referisc a Pep Laguarda i al seu disc tant preuat, firmat amb els Tapineria, “Brossa d’ahir“.Fins fa poc “Brossa d’ahir” havia estat l’únic disc publicat de Laguarda (1977), que havia estat molts anys introbable i tant sols es va reeditar, per a gran goig de molts, el 2004 per la casa de discos barcelonina Discmedi. Però este disc no havia estat l’únic de Laguarda, el 1979 en gravà un altre amb els The Reisons, a Barcelona, el “Plexison Impermeable” que mai va arribar a eixir quan devia i que ara, gràcies a Discmedi altra volta, s’ha publicat. El disc ha estat durant anys amagat en els arxius d’una discogràfica que va fer fallida, segurament en algun moment es va córrer el risc de la destrucció completa per part d’algun contrari a l’arxivisme, i Laguarda explica que va contractar agents secrets per anar a buscar el màster a la discogràfica i que el recuperà via Paco Muñoz. No són ingredients suficients per ser un mite?
Les comparacions entre “Plexison Impermeable” i el “Brossa d’ahir” són inevitables. El Brossa sonava molt més hippy, hi havia flautes, ens imaginem ocellets al vol i ens inspira una atmosfera de deliri complet, d’experiència mística a la caseta del Plater. Ací al Plexison no és el mateix, tot és més pop, més blues, hi ha harmòniques, pianos, vents i cors femenins, es va de la balada al rock, en anglès i en valencià. Hi ha fins i tot espai per a un ska-calypso, Feelin Ska, suficientment diluït per a que els més al·lèrgics l’accepten, essent potser dels primers ska fets per un valencià? Els arranjaments són acurats, l’univers Laguarda hi és, el rock laietà l’intuïm.
Malgrat la pols que hagut d’aguantar, “Plexison Impermeable” ha envellit bé, com si d’un bon conyac Segarra es tractés. Què hagués passat si s’hagués publicat quan tocava? No ho sabem, només som coneixedors del que va acabar passant. En aquells anys setanta i inicis dels vuitanta, juntament amb Laguarda vindrien els Bustamante i Palmero, la santíssima trinitat del rock mediterrani. I després? El buit sideral. Haurien de passar uns quants anys per tornar a escoltar un tio cantant un bon rock en valencià. No em feu dir qui, que no va d’açò la crítica. Èxits i misèries de la música contemporània en valencià.
Daniel Monfort col·labora a la revista Tres Deu. Escriu a El cadafal. Membre de la #AspraDiàspora, punxa música del Mediterrani i del Carib en una ràdio local d’Orléans, al programa Pachanga. Twitter @elcadafal.
