Les tres ànimes d’Al Tall, darrer concert a Morella

Per a Al Tall podríem buscar-hi moltes metàfores, però una que m’ha vingut al cap és la de tres ànimes en una de sola. La primera ànima, la fonamental potser, és la música, perquè abans que altra cosa els membres d’Al Tall són grans músics, intèrprets, compositors i pacients recuperadors de velles cançons i partitures. La seua ànima és el folk nou, aquell que fou trencador amb el folklorisme ranci que fins aleshores, fins l’aparició d’Al Tall al País Valencià als anys 70, havia tingut el monopoli de la preservació del ric repertori popular. La segona ànima és un passet més enllà, és la reivindicació cultural i política, la perseverància lingüística, tot ben resumit en eixa òpera prima que és “Quan el mal ve d’Almansa” i la veu rovellada de Miquel Gil quan cantava “no s’ensenya a les escoles com van esclafar un país“. La tercera ànima, ben valenciana, és la festa, perquè Al Tall també han recorregut el nostre país per cantar-nos l’amor furtiu, el vi i la taverna, per fer-nos ballar sense vergonya com ja feien també els nostres avis i àvies.

Un concert d’Al Tall és la bona ocasió per veure esta santíssima trinitat unificada del folk valencià. I d’ocasions ens en queden poquetes, ja que 38 anys després de fundar-se, Al Tall han dit que pleguen. No és esta modesta crònica ni el lloc ni el moment per buscar-ne raons i motius, ho deixarem tot dient que el moment era arribat. El dissabte passat, 29 de desembre, Al Tall feien un dels seus darrers concerts (no en sabem quants d’altres vindran en el seu comiat) en un poble, Morella, i en una comarca, els Ports, que des que van nàixer com a grup els ha vist actuar moltes vegades, en tots els formats, des del concert tumultuós en el darrer Aplec dels Ports a Forcall fins els inicis, sempre difícils, amb uns quants jóvens empenyant-se en tots els sentits de la paraula per portar-los a tocar en un bar-discoteca a Vilafranca.

Quan entràvem al pavelló firal de Morella per l’últim concert, les tres ànimes en qüestió es feien ben evidents. Primer ens trobàvem uns rangs de cadires de plàstic, per asseure’ns per a gaudir d’una música que cal escoltar i observar degudament, després hi havia un espai entre l’escenari i les cadires per ballar-li a l’ànima més festiva i una senyera tapava les embastides de l’escenari, per l’ànima de país. El concert va començar amb el cant de l’Aplec dels Ports, que no serà pas la millor cançó d’Al Tall però que serveix d’himne a l’Aplec més vell de tots els aplecs que van nàixer als anys 70 al País Valencià i que servia d’introducció, quasi necessària, per a un concert que es feia per recaptar diners per l’aplec del 2013. Després va vindre la primera cançó que hi havia al primer disc d’Al Tall, “Cançó popular del País Valencià“, “Obriu cabretes”, que obriria un viatge en el temps, ja que el concert va intentar fer un tastet dels diferents àlbums del grup i segurament tots podrem dir que hi faltava tal i tal cançó i hi sobrava alguna altra, però amb un repertori tant extens estes decisions són certament difícils. Del seu darrer disc, “Vergonya, cavallers, vergonya“, en van caure algunes, sent potser els moments on el públic tendia a distreure’s més, sens dubte portats per allò que “les noves cançons no ens les sabem“.

L’ambient es va anar escalfant quan van cantar les cançons de més fort contingut polític com “Lladres“, per arribar a una recta final de vertigen amb el “Cant dels Maulets“, que va obrir la via lliure als crits més explícits per ser un país, la marxa mora “Xavier el Coixo” amb tota la sala fent filaes en una comarca que no ho porta a l’ADN, la imprescindible “Tio Canya” que encara té plena vigència i el “Córrega la bota” de l’ànima més festiva del grup. Quan ens preguntàvem si ho deixarien sense tocar la “cançó de la llum” ho van fer i així vam poder cantar una vegada més allò de “i que el senyor alcalde se’n vaja a fer la mà“, amb Efrén López a la viola de corda, única col·laboració externa a la formació actual d’Al Tall de la nit. Després vindria el “per culpa d’esta guerra tot està molt car” que amb algun lleuger canvi  en la lletra encara tindria plena vigència avui dia i una Muixeranga per rematar-ho tot, per eriçar els pèls, per somniar en que tot açò ha servit d’alguna cosa i agrair-los infinitament haver existit, que ja és.  

Daniel Monfort col·labora a la revista Tres Deu. Escriu a El cadafal. Membre de la #AspraDiàspora, punxa música del Mediterrani i del Carib en una ràdio local d’Orléans, al programa Pachanga. Twitter @elcadafal.