[Llista] Gener 2013, per Amàlia Garrigós

Benvolguts lectors, ja tenim ací la segona Llista de Tres deu! Si la primera, al mes de desembre, la va realitzar la redacció de la revista, en aquesta segona comptem amb la col·laboració de la periodista Amàlia Garrigós, una de les grans veus foragitades fa ben poc dels estudis de Ràdio 9 pel famós ERE. Vos deixem amb la llista d’Amàlia i l’article amb el que ens l’explica.

“Frank Zappa deia que la música és físicament la més inspiradora de totes les arts. Per a mi, ho és. En la meua banda sonora particular, la música està íntimament lligada amb fets concrets com enamorar-me, parir, treballar, viure el dolor de la pèrdua o sentir el plaer més agradós.

Quinze cançons són ben poca cosa per a qui viu intensament la música cada dia i per a qui està oberta a totes les influències. Queden fora de la llista centenars de cançons preferides. Però aci hi ha un tast.

Lautelatu signifia quatre teulades. És senzillament, una preciosa balada carregada de romanticisme que va ajudar a milers de bascos a enamorar-se. Itoiz la va compondre per al seu primer disc. La banda feia música de rock progressiu als seus tres primers àlbums, fins el 1982, que va evolucionar cap al pop-rock i va arribar al gran públic. L’any 1988 es van disoldre. Lautelatu és un himne de moltes generacions de bascos i una de les cançons en euskera més versionades.

M’estime molt tot el que inventen els cinc mallorquins que porten nom de dona: Antònia Font. Fan música festiva cosida amb cançons plenes d’humor i de fantasia. El seu univers connecta amb l’espai i l’astronomia. Tenen la capacitat d’agafar un motiu quotidià i donar-li una perspectiva universal. Musicalment adopten diversos estils. És difícil encaixar-los només en un. Acaben d’editar “Vosté és aquí”, una riuada de 40 temes. Sempre a contracorrent, sempre arriscant. He triat “Alegria”. La primera cançó que fa nou anys va escoltar el meu fill només nàixer.

3- Qué nos va a pasar. Autor: La buena vida Del disc “Hallelujah” (2001).

La Buena Vida és el grup referent del denominat “Donosti Sound” del que formaven part “Family”, “Aventuras de Kirlian”, o“Le Mans”. Fan un pop elegant amb influències de la chanson francesa i amb grans arranjaments de corda. Aquesta cançó em fa plorar.

Frank Zappa és un mite de la música per a una minoria. Deia coses com aquesta: “Tot el món és idiota fins que no demostre el contrari”. Compositor, guitarrista, productor discogràfic. Ha fet jazz, rock, blues, electrònica… Va publicar àlbums que eren una barreja de música experimental i eclèctica. Era un gran crític amb allò políticament correcte i amb la religió. Va ser un gran defensor de la llibertat d’expressió i de l’abolició de la censura. “Bobby Brown” és el més semblant a un hit que ell va tindre. El text de la cançó va fer que no tinguera massa difusió als EE.UU. Així era ell. Quan per fi tenia un tema convencional, espantava als programadors radiofònics. Jo l’he punxat, de tant en tant, fent ràdio. L’humor provocador de Zappa és necessari.

Foto de Tania Castro apareguda a El País

5- Lluna de mandarina.  Autor: Senior i el cor brutal Del disc “Gran” (2012).

L’apassionat autor Miquel Àngel Landete, Senior (a punt de traure dos discos al mercat) ens va mostrar fa pocs anys, que l’idioma no és cap barrera en la comunicació. Ell crea música d’arrel americana cantada en valencià. Una nit d’estiu, Senior escoltava el tema carregat de dramatisme “luna de margarita” de “Devendra Branhart” i no es va poder resistir a agafar la guitarra i compondre una mediterrània “lluna de mandarina” amb la qual dibuixa el galló de la nostra lluna. Per fer-li un bon mos!

Cake és una banda de Sacramento, Califòrnia, formada el 1991 que va tindre diversos èxits en els 90 i en els inicis del 2000. Fan música fronterera on destaquen, com a element singular, els vents. Tenen una versio de “I will survive” que carrega les piles a qualsevol persona estafada per allò que en diuen crisi. Cake és la meua recepta per recuperar el vigor. A casa ne tinc tres dels seus cinc discos. Posologia per a escoltar aquesta cançó: volum alt i soltar-se la melena.

“Arthur Caravan” és el pseudònim de Fabien Avenarius Lloyd, nascut el 1887. Era el nebot dadaïsta d’Oscar Wilde i és el nom del quintet alcoià que ha publicat dos discos. El primer (2009) va rebre molts reconeixements. Entre ells, millor disc i millor lletra als Premis de la Música Ovidi Montllor i millor disc de l’any a la revista Mondo Somoro CV. En “Atles enharmònic” (2011) em deixen bocabadada amb temes contundents i elèctrics sense renunciar ni al dramatisme ni a la lírica. M’encisa el seu punt surrealista i aquesta cançó el té. Imagineu-vos un poble situat entre muntanyes que queda tapat per la boira. Els seus habitants, sense poder veure’s els uns als altres, estan com… enverinats pel sexe i acaben tenint una experiència orgiàstica.

8- No paren de mirar-nos. Autor: Josep Aparicio, Apa. Del disc homònom APA (2010).

Josep Aparicio, Apa, una de les millors veus tradicionals del País Valencià amb una llarga trajectòria en el món del cant d’estil. La seua veu és potent i virtuosa. Ha col.laborat amb Al Tall, Miquel Gil, Jerez texas o Sonadors de la Guaita. Va crear “La Beniterrània” amb Teresa Segarra. “Apa” és el seu disc en solitari on ens regala sonoritats jazzístiques, flamenques i clàssiques. Entre buleries, jotes i fandangos trobareu aquesta bonica cançó escrita per ell mateix amb Ricardo Esteve (a la guitarra flamenca) Jesus Gimeno (a la bateria) i Matthieu Saglio (al violoncel).

Aquells xavals que es van conéixer fa 20 anys a l’IES Benlliure de València, han esdevingut un dels principals ambaixadors musicals del nostre País. Sudamèrica, Japó, i Europa són alguns llocs del planeta per on han escampat el seu missatge. Van ser els pioners introduint la primitiva dolçaina en els sons hardcore punk, ska, o rock. Unint els títols dels seus discos, ells han fet la Revolta de l’Ànima Obrint Pas a La Terra, encenent La Flama sense deixar d’estar Sempre en Moviment. Ara miren enrere per poder enfocar el demà. Benvinguts al Paradís amb Coratge.

Les fulles de la tardor de Ben Webster em van acompanyar durant els huit anys d’emissió del “Passatge a la nit” a Ràdio Nou. Una ràdio poderosa i romàntica on els oients parlaven obertament i lliurement en un ambient intimista. Eixe llampant saxo tenor amb el que Webster respirava, convidava a la llibertat. A la llista, hem hagut d’incloure la versió d’Stan Getz, perquè la versió de Webster ha sigut pràcticament impossible de trobar a la xarxa.

11- “Homenatge Anònim XV” de Vicent Andrés Estellés (Poema XV de la part dels Homenatges Anònims del llibre de l‘exili d‘Ovidi) Autor: Tomàs de los Santos. 

Tomàs ha eixit d’allò que se’n diu la Societat Civil Organitzada. Ell és el meu darrer descobriment musical fet a casa nostra. El poema és un sentit homenatge a l’absència d’un lluitador, d’un somniador que Tomàs li dedica a un amic estimat mort sobtadament. Quan va llegir el primer vers… “El teu nom florirà al centre de l’ara”, va eixir la melodia. A partir d’ahí va començar la màgia. Borja Penalba va traure l’ànima de la cançó amb els instruments, els arranjaments i la programació. Tomàs té moltes cançons pròpies que esperem que es facen disc en pocs mesos.

És un grup de Chicago nascut de les cendres de “Uncle Tupelo”. Abanderats del country-rock alternatiu però amb diferents registres sonors: noise, pop, rock… depenent de l’estat emocional i mental del seu líder “Jeff Tweedy”. És la formació americana amb arrels country més venerada a Europa malgrat que no té cap hit, ni cap super vendes. Els seus directes són insuperables.

13- Climbing to the moon Autor: EEls Del disc recopilatori Meet the eels. Essential Vol1. (2006).

Mark Oliver Everett, conegut com Mr.E. És una persona amb una vida plena de traumes i de tragèdies que canalitza en les seues composicions. En només tres anys es va quedar sense els seus pares, i sense la seua germana. Mr.E és sempre sorprenent en la seua recerca de nous sons. Sons que m’arriben al fons de l’ànima.

Cantautor rock valencià amb lletres que ens resulten pròximes. Manolo és el músic valencià que més vegades ha estat tocant en directe al “Musicari” de Ràdio Nou que emetiem els matins dels dissabtes i dels diumenges (2004-2010) És un músic inquiet que ha trobat el seu camí en la barreja del folk I del rock. La cançó que he triat entra amb una força vencedora. Descriu alguna nit boja viscuda amb els amics còmplices.

Aspencat ens va presentar “L’herència” al disc “Naixen primaveres”. Ara, al treball que porta per nom “Inèdit”, la converteixen en un himne per als valencians del segle XXI. Feliu Ventura, Xavi Sarrià i Borja Penalba fan una cançó perfecta. Al minut 4:13 tindreu l’emoció pegada a la pell. Un homenatge a tots aquells músics que en una època molt difícil es van arriscar a cantar en valencià exposant-se a la censura. Sense ells no haguera arribat aquest moment creatiu que viu la música en valencià. Estima la teua herència i t’estimaràs el futur.”