[Crítica] Dry River: El rock del riu sec
Situem-nos en un poble dels Ports, del Maestrat o de la Plana. Són festes, el terra de les penyes està pastós de cubata, el cel és estelat i als veïns a la carpa de festes els hi costa aclucar el ull. Les orquestres de poble, eixes que comencen amb el Clavelitos i poden acabar amb Deep Purple, tenen la responsabilitat d’aguantar desperts al personal i fer-los vindre la set, recordem que s’han de pagar els bous i els sainets. Les orquestres ens les coneixem pel nom i arriben a provocar reaccions de apreci o de rebuig segons cap a on li peguen, les rockeres amb el rebuig dels pro comercials i viceversa, un fenomen a la mods and rockers, a la Quadrophenia, però en versió rural valenciana i sense bastonades.
Els protagonistes d’esta crítica, els castellonencs Dry River, vénen d’este ambient, s’han xuplat els frontons, els descampats, les festes en honor a un sant lapidat, els contractes amb majorals i les trobades de moters, portant-hi el rock, el rock que ells han escoltat, versionant-hi tots els ianquis – i no ianquis- que vull que diria un tal Senior.
Daniel Monfort col·labora a la revista Tres Deu. Escriu a El cadafal. Membre de la #AspraDiàspora, punxa música del Mediterrani i del Carib en una ràdio local d’Orléans, al programa Pachanga. Twitter @elcadafal.