[Crítica] Els amics de Betagarri

Alguns vam tindre una època, llunyana, en la que ens arribàvem a pensar que això de l’amor era dir-li a cau d’orella a les xiques “oye niña escucha lo que digo, sé que nada es verde o amarillo“. Òbviament després descobrírem que tot era més complicat que cantar tornades d’un grup completament outsider. Els amors van passar com passen les legislatures però aquelles frases d’un grup de ska de Vitòria (la mateixa ciutat d’altres mites de joventut o infància com les bicicletes BH i les baralles Heraclio Fournier) es van quedar en un raconet, els vam fer de la família.

Gràcies als Betagarri també descobríem que cantar en basc no significava únicament parlar de sempre el mateix, el tema, sinó que els bascos també s’enamoraven, bevien i copulaven com la resta de pobles amb o sense estat. Després els hem seguit la pista amb major o menor distància en els seus àlbums successius, i ara anys més tard, legislatures més tard, moltes alegries i frustracions més tard, ací estem escrivint sobre el seu darrer disc. Zorion argiak (llums de felicitat) va eixir la tardor passada al mercat, un poc abans de la fira del llibre i del disc de Durango, que és la cita cultural en majúscules de la xicoteta però no per això desactivada indústria cultural basca.

Zorion Argiak és un disc llarguíssim, amb 23 cançons, cosa poc habitual darrerament on se’ns fa estrany veure discos amb més d’uns quinzena de cançons i que ens poden entretindre tota una hora de tren. Ells diuen que van arribar amb molt material a l’estudi i que posats a fer-lo van gravar-ho tot. Què hi trobem dins estes llums de la felicitat? Doncs són com dos discos en un. En un hi tenim un munt de col·laboracions, sobretot de l’escena basca. Així apareix Iñigo Muguruza en un agitat reggae, amb un acordió pel fons, punt de trobada perfecte entre els dos i que fa que l’enyorança dels Joxe Ripiau siga més passadora. Tonino Carotone aporta la seua veu rasposa a un deliciós ska de tall ben clàssic i ballable que al remat es convertix un en una de les millors cançons del disc i una mostra més de l’evolució d’un grup que ha sabut sobreviure al pas del temps, el seu i el dels seus seguidors. A continuació ens trobem amb Xavi Sarrià que ho torna a provar amb l’èuscar – ja ho havia fet amb els Trikizio fa uns anys – però no serem nosaltres els que direm sí té un accent més de Lekeitio o de Pamplona. Jaio Nintzen és una cançó que amb una dolçaina de fons seria ben obrintpasera.

Una de les majors sorpreses del disc és descobrir el nom de Virginia de la Casa, cantant soul de Gasteiz, que col·labora a Zenbatetan, on tornem a trobar un ska de revival jamaicà i tota aquella atmosfera del Euskadi tropical que cantaven els Hertzainak allà pels 80. Si voleu posar el dit a la llaga del disc, aneu a escoltar esta cançó directament. També col·laboren en el disc gent que no prové de la escena skatalitica com Gari (ex-Hertzainak), Francis de Doctor Deseo, el cantautor pop Mikel Urdangarin, Kutxi de Marea, Juan de SA i fins i tot el Drogas (ex-Barricada) que se’n ixen tots més o menys decorosament per haver sabut portar al seu terreny les cançons, però si servidor en selecciona una és la de Francis. Per què? Doncs perquè té un do, el de la ubiqüitat, és com aquell company que quan te’l trobes al tramvia t’alegra el trajecte. Els cantants infantils Pirritx eta Porrotx apareixen cap al final i canten “Lagunak” (amics) que pren uns aires apoteòsics, de festa màxima, d’alegria i got mig ple. Afortunats els infants bascos que escoltaran això al cotxe dels pares.

La resta de cançons, amb la veu del cantant Iñaki i de tant en tant amb uns cors femenins que engrandeixen el producte, tenen els previsibles alts i baixos en un disc amb tantes cançons. Però no per haver-hi col·laboracions de luxe s’han de passar per alt.

Betagarri estan ací altra volta, amb una bona colla d’amics, amb la seua Jamaica vitoriana dins la furgoneta i amb material per fer ressonar les parets d’uns quants trinquets. Diuen que no només de ska viu l’home, però ai si la xalem…