[Crítica] L’Amèric més directe
A aquells que comencem a remenar en la música en català a partir del nou mil·lenni -o ja ben entrada la seua primera dècada-, el nom de Joan Amèric ens venia a la consciència com una ressonància vinculada a la cançó d’autor, amb alguna referència escadussera i llunyana en relació amb la seua trajectòria, a la qual associàvem indirectament figures com la de Lluís Llach. Poca cosa més, però. Per a alguna gent jove, no ha estat fins fa a penes dos anys que la tènue noció d’Amèric s’ha cosificat i ha pres fons i forma. Sens dubte, el festival de cançó d’autor Barnasants té bona part del mèrit. Arran de clausurar l’edició del 2011, els esdeveniments s’han desfermat: concert a l’Uruguai (i aviat a Cuba) encabit dins la I Mostra de Cultura Catalana -el vam poder escoltar uns minuts al documental La memòria de la música, emès recentment per Televisió de Catalunya-, sonada actuació al Concert per la Revolta de fa tan sols uns dies a València -on de nou va regalar el bo i millor del seu compromís musical i líric-, Premi Barnasants 2012 al millor concert de la secció oficial, i allò més important: nou disc sota el braç una dotzena d’anys després del seu últim lliurament, Obert (Discmedi, 2000). Efectivament, sembla que Joan Amèric ha tornat al centre de la galàxia i que enceta una etapa de meteòrica activitat, com allà pels anys 80 i 90 del segle passat, quan era un reclam a Salitja i a tots els festivals de capçalera dels Països Catalans. En una línia imaginària, podríem dir que estem vivint un segon boom d’Amèric, dins d’una ona expansiva, això sí, que mai no ha deixat de manifestar-se. 
Perquè tan important és dir com fer una pausa. L’extens silenci discogràfic de l’alzireny s’ha de concebre des de la intel·ligència, ja que respon a un supòsit ben allunyat de la incontinència. No és que Amèric haguera deixat d’arranjar, experimentar o parir noves peces durant tot aquest temps (de fet, no ha parat mai de realitzar actuacions en directe), però ell mateix ha reconegut que no ha estat fins ara que ha reunit una proposta suggeridora amb la qual tornar a la càrrega amb nou material. I això és signe d’un artista que mima amb cura tot el seu repertori per convertir el resultat final en una sensació plaenta de treball ben fet al darrere d’hores i més hores de tossuderia assagística. A Directament, l’a pèl d’Amèric enregistrat a l’Auditori de Barcelona en el marc d’eixe festival tan necessari dit Barnasants, ens trobem amb una sonoritat seductora, l’emblema d’Amèric. Entre l’a capella de “L’inefable” i el bis de “Parlant de sirenes” corejat pel públic, s’escampa tot un ecosistema de poesia respirada, metàfora aconseguida i ambient més que càlid. “Què més podria dir-te?”, “La idea podria enamorar-te”, “Llavis de sal” o “Primer color” tornen a defensar-se amb destresa damunt l’escenari, aquest cop amb uns endreços que les doten de textura renovada. Amèric juga ara més amb el matís, sobretot a l’hora de projectar la veu. L’associació fonètica continua essent realment impecable i els acompanyaments de figures com Borja Penalba (guitarra acústica, acordió, pandereta i cors), Miguel Ángel Vera(piano), Rafa Martín (baix elèctric i cors) o Eloi López (bateria i percussions) fan del directe un calaix d’encís i emocions a flor de pell.
Com el mateix protagonista ha assenyalat, Directament vindria a ser un disc frontissa entre la història i el futur. Entre allò fet i allò que ha de vindre. Als clàssics de sempre, Amèric hi suma tres noves criatures que poden ajudar a fer-nos una idea de la direcció que prendrà el cantant d’Alzira en aquesta nova etapa. Aquesta tríada, que potser trobarà espai en immediats lliuraments discogràfics, deixa aparcada la figura retòrica i trau pit amb uns textos força més viscerals, com l’autodefensa de la identitat que es traça als versos de “Perquè sóc poble” (“Diuen que és xicotet, / jo el veig enorme”), la reivindicació d’un just demà a “Despert per a somiar” (“Pense que el demà comença ara i ací / i que el poder no ens el regalarà”) i l’encomi de l’alegria a “Defensa del somriure” (“El somriure no és un anunci dental / com voldria el senyor de la força imperial”). L’Amèric del nou mil·lenni, víctima d’uns embats contra la nostra terra i el poble treballador cada dia més bestials, contraataca disparant com millor ho sap fer. La seua guitarra, el seu registre sonor i les seus cançons són un necessari arsenal per carregar-nos la motxilla en el camí que ens queda per recórrer. Twitter: @llenyataire
