De què valen els Certàmens de Bandes?

Diumenge passat llegia l’actualització d’una banda al Facebook. Un comentari marcat de ràbia, d’impotència i amb sabor amarg. Havien posat moltes esforços, havien treballat de valent però “no els havia servit de res”. Es sentien com si no se’ls havia jutjat correctament. Si, la banda en qüestió parlava sobre el resultat del Certamen al qual havien participat. Algun Certamen es pot dir què deixa bon gust de boca a tots? O que és “just” per a tots?

Un Certamen de Bandes, s’organitza amb una obra obligada (triada per l’organització o jurats del mateix) i una obra lliure. A cada peça se li dona una puntuació segons el criteri del jurat. És el jurat qui tria quina banda ha tocat millor. En definitiva, el gust del jurat dirà qui ha estat el “vencedor” d’una competició musical.

Una competició que pot no ser sempre justa. D’una banda, el jurat es sap abans d’anar a participar. Qui tira d’agenda pot contactar amb ells i veure quins són els seus criteris, quin són els seus gustos.  Supose que serà com tot en esta vida: honrats hi ha, però també hi ha qui tira d’“amiguisme”. D’altra banda, el jurat té una concepció pròpia de tot. No vaig a filosofar però sabem que tenen uns gustos previs: hi ha directors i obres que els agraden més que menys. Què passa si el jurat té al director d’una banda o a l’obra lliure entre cella i cella? No la valorarà igual, estarà ja condicionat als seus criteris previs i, al mínim error que crega el jurat, li baixarà la puntuació. [ Compte, no dic que sempre passe això ].

Però i les bandes? Un Certamen sinó és just no és sols pel jurat, també ho pot ser per elles. Què passa si una banda amb 70 places (recordem que a un certamen hi ha “aforament limitat” per a cada banda), 20 són músics d’altres bandes? Es cert que poden portar músics d’altres bandes fins les places acordades. Però el problema ve quan comencen a federar en la banda a músics que no ho son d’eixa, tant sols per a guanyar. Ja s’adultera el concurs. No seria just que una banda anara amb les places acordades de músics “llogats” i d’altra anara amb més de la meitat de la plantilla “llogada”. D’altra banda, recordem el que hem dit anteriorment. Les bandes poden tirar d’agenda i fer-se els “bobets” per a caure be al jurat.

Aleshores, si  tan dolents són els Certàmens pel que plantege, per què hi ha tants i sempre volen anar les bandes? Pense que són bons perquè és un repte per a qualsevol banda, tret de les bandes que es dediquen exclusivament a fer certàmens. És un repte perquè ja no assages per a fer un concert dels que fas tots els anys (Santa Cecília, el de Festes, el d’Estiu, el dels Socis, etc). És un concert nou que canvia la programació. A més, una actuació on no ha d’haver cap error, on s’ha d’anar tots a una preparant-ho i on l’obra es treballa com mai. No val això d’anar a assajar al local i au. El salt qualitatiu musicalment, així com socialment dins la banda, és molt important. A partit d’eixe pas, els següents concerts tenen una qualitat superior en les obres per a aprofitar el gran treball realitzat. Per això, cal agafar-se els certàmens com aquest últim paràgraf estem dient. Com un salt qualitatiu de la banda, com un repte que farà a la banda millorar. El resultat, per desgracia, ja no depèn de les bandes sinó d’un jurat. El qual pot haver tingut clar el resultat abans de fer les audicions.

L’escrit és per animar a totes les bandes que s’han sentit com la banda del principi. Que el resultat no vos faja oblidar la feina prèvia, les sensacions que heu tingut tocant o la il·lusió d’abans del concert perquè això és el que compta:  fer música, el companyerisme amb els de la corda, treballar amb alegria i motivació, reptes, solucionar els problemes que vagen eixint  etc. Si una banda aconsegueix tot això ja haurà guanyat. La música si s’agafa com una competició, perd l’essència.