El cor pop d’Euskal Herria
Euskadi batega, deia el cantautor torrentí Pau Alabajos, acompanyat del guipuscoà Ruper Ordorika, al lluït disc Teoria del caos (Cambra Records, 2008). I tant que batega. Circula, dins l’escena musical d’Euskal Herria, sang de bon fer, de cuinar sonoritats magistrals. Els llaços reivindicatius que uneixen els pobles basc i català ens han proporcionat, de tant en tant, l’arribada d’algunes referències, tot i que malauradament la desconeixença del pop i el rock bascos a casa nostra és més gran del que ens agradaria. Ken Zazpi i Kerobia protagonitzen aquesta entrada. En el cas d’aquest parell de bandes, no només val amb suggerir-les; lloar-les és gairebé un deure. Hi ha força elements de pes per fer-ho. En llurs dilatades carreres, han esdevingut projectes pioners -o almenys cabdals- en l’acostament de la música d’Euskal Herria als patrons internacionals. Mai no són encertades ni ajustades les comparacions però, per fer-nos una idea, Ken Zazpi i Kerobia podrien considerar-se els U2 i els Coldplay del país del bon menjar i la pilota. Qualitat no els manca. I, molt especialment, als seus darrers treballs.
Ortzemugak Begietan (Elkar Argiak, 2010), dels Ken Zazpi, bastit entre terres basques i estatunidenques, suposa una experiència decibèlica d’allò més. També suposa la consolidació del so ja assajat a Argiak (Oihuka, 2007), que l’allunya dels primerencs àlbums del grup, menys explorats i polits, però d’on també es poden traure alguns dels temes més exitosos del seu repertori (“Zenbat min”, “Malen” o la rodona i inestimable “Ilargia”). El treball de 2010 no renuncia al seu estil característic: un pop-rock melòdic gens flonjo, de guitarres ferrenyes, que s’escriu amb lletres carregades d’intensitat sentimental i vida feta poema. Ara bé, el resultat final d’Ortzemugak Begietan és una meravella. Tot sona amb unes bases electròniques i boiroses que van sumant idees a mesura que avança la cançó, tot colorejant unes atmosferes molt ben aconseguides amb pianos, guitarres i plats. La veu d’Eñaut Elorrieta quadra ja siga en peces power-pop (“Hel Nazazu Eskutik”, “Eta Azkenak Hasera”…), ja siga en peces suaus i relaxades que intensifiquen el preciosisme del so (“Ihes Betean”, “Itsasoa Gara”, “Hemen Gaude”…). Pistes de profunditat, melodies de llàgrima viva, pujades adrenalíniques, colofons de confeti. Ken Zazpi són un grup a tenir en compte. Amb alguna visita esporàdica a sales del Principat de Catalunya, és d’agrair la picada d’ullet que ens han fet amb certes cançons cantades en català: “La Lluna”, “Poema dels Oprimits”, “Compta-hi” o “Gernika”, on la dicció podria fer-nos pensar en un cantant valencià o lleidatà. Gran banda amb l’èuscar com a vehicle d’expressió que esperem que seguisca esbombant música de qualitat per molt de temps.
No es queden enrere, precisament, els Kerobia. Amb Ontziak (Y las ardillas mágicas, 2010) completen la trilogia dedicada als contenidors de fem, que van iniciar el 2008 amb Materia organikoa eta gainerakoak (Y las ardillas mágicas, 2008) i van prosseguir el 2009 amb Papera eta kartoia (Y las ardillas mágicas, 2009). Mentre ja cusen un nou disc (Supernova) que encara ben aviat veurà la llum, podem fruir amb unes cançons que eleven aquests bons jans d’Iruña al capdamunt del pop independent ben conreat i executat. Ontziak està farcit de detalls mimats amb cura, de cançons de dos i tres minuts que envolten perfectament la idea que volen transmetre. S’insinuen amb algunes filigranes instrumentals, com bocins de franel·la (“LRP 02 Jupiter misioa”, “Dena hasi zen bezela”), arriben al cor i als peus gràcies a títols de tornades encomanadisses, d’aquelles que no te les pots traure durant una llarga època (“Agur Anna”, “Asteroideek norabide zuzenean kolpatzen dute lurra”), remeten als seus veïns musicals Berri Txarrak quan es posen contundents (“Belgrado”, “Posoina esne boteiletan edaten da”) i deixen els pèls de punta amb harmonies vocals i intensitat ascendent (“Amerika”, “24ºko latitudean”). Textos originals que parlen d’afusellaments, coets, dolor i malestar. A València s’han deixat caure en alguna ocasió i han demostrat, tal com passa també en els seus videoclips, una sincera posada en escena i un elegant llenguatge corporal per part del vocalista Xabi Bandini. Escorcolleu la seua discografia. Trobareu molt de material francament excepcional.
Hèctor Serra col·labora a la revista Tres deu, el digital cultural Núvol i el periòdic L’Accent, entre altres mitjans. És l’autor del bloc L’Extraradi. Twitter: @llenyataire
