Cançons de quan jugàvem lliures al carrer

La setmana passada vaig visualitzar, en esta mateixa casa, el nou vídeoclip dels ontinyentins Atzukak, de la cançó “La meua pau” del seu nou àlbum “Els colors del roig“. En el clip veiem unes xiquetes i xiquetes jugant enmig d’un pinar i per allà una caseta amb el teulat fet malbé. El joc i la diversió al exterior, durant els estius de sol a sol, és possiblement l’instant més proper a la llibertat que hem tastat els que hem passat els estius en un poble d’esta punteta de món. No podem amagar que en tractar de la nostàlgia del passat sempre apareix un “ara ja no és com abans“, que aplicat a altres àmbits de la vida pot ser bastant conservador, però que aplicat a les pràctiques del joc pot entendre’s per la influència de les noves tecnologies, els cotxes al carrer i unes quantes coses modernes més. Segurament és massa prompte per saber cap on anem i si tot canvia o no canvia tant, de moment cada estiu a Vilafranca encara veig xiquets jugar a bous en mode de virtualitat real. Per a estes qüestions del pas del temps i de les velocitats, sempre està bé pensar en l’estrofa “jo no vull córrer tant, domés anar tirant” amb el que Pepet descrivia el pas del temps i la saudade en pujar al tren per marxar tots els diumenges cap a ciutat.

Sent per tant un tema universal, la nostàlgia de quan érem menuts i el que fèiem del nostre temps lliure, lògicament des de la cançó s’ha tractat en repetides ocasions. La llista que ve a continuació no és en absolut exhaustiva, però crec que deixa caure unes quantes idees de com jugàvem i passàvem els estius els que ens apropem als trenta o ja els han passat no fa tant. I de com ho fèiem ací, mediterràniament parlant. 

Miquel Herrero i els Autòmats en el seu pacte amb Peter Pan llistaven unes quantes joguines – Playmobils, Skalextric, Barbies – però també el circuit de ca la iaia, eixe que només utilitzàvem els diumenges mentre l’arròs coïa al paelló. La cançó, d’aire més que melancòlic, diu que finalment vam trair a Peter Pan, com la traïció que senten els joguets de Toy Story 3 quan el seu amo se’n va a la universitat i deixa els antics herois amagats en la foscor d’una capsa de cartró dalt de la falsa.

Una de les millors cançons fetes en valencià dels darrers temps i una de les que més eriça els pèls d’Obrint Pas és “El país de l’olivera“, que està feta i pensada per anar directe al cor, i per fer-ho res millor que barrejar la gastronomia amb el paisatge de quan érem menuts. Activitats de vora mar i de regadiu com les bicicletes entre sèquies i els catxirulos a les platges, d’altres de més universals com les arrapades a les cames i les arracades de cireres, basteixen una lletra d’una cançó que passarà a ser himne íntim de molts, el qui ací escriu inclòs. El joc al carrer, altra vegada fil conductor d’una història emocional. 

La següent no va d’arrapades a les cames sinó de genolls pelats. Pocs tenen una ploma tant encertada per descriure situacions rurals com en Lluís Gavaldà dels Pets. S’hi nota un cert salt generacional amb els que vam nàixer als 80 per això de que jugaven entre “els carros passar” (que és a la vegada una referència a l’Estaca de Llach!), berenars ara políticament incorrectes com el “pa amb vi i sucre” i els diumenges anaven a missa després d’un “un cossi de llet sempre cremant“. Altra vegada el missatge és, si n’érem de feliços aleshores. 

Orxata, passant-ho tot pel seu filtre de mesclar-ho tot, en més d’una ocasió ens remeten al món del joc al carrer o als nostres herois televisius d’aquella tele que vèiem amb uns altres ulls. Què me’n dieu sinó del “que facen jocs de play pedra, paper, tisora i que pinten el sambori en lloc del pas de peatons” que feia de tornada en “Nai ti su” del seu primer àlbum, el 1.0. 

Els xixonencs Mugroman a “Érem tots” evocaven les parts més gamberres del pas de la infància a l’adolescència, com el fumar pels bancals i beure pels racons, amb eixe gust amarg com el de la primera cervesa al veure que amb el temps tot allò s’esfuma i ara i ací només quede jo.

En un dinar de família, en l’estiu de 1996, quan Indurain va perdre el Tour de França que havia de fer sis, Manel ens situen “Boomerang“. Ací, com en la cançó de Mugroman, ja estem a eixa edat límit dels deu onze anys, van baixar els més grans a ensenyar-los als més sagals com llençar un boomerang, amb aquella diferència abismal entre un xiquet d’onze anys i un home de tretze. La Vanessa es mirava des de lluny la poca traça dels grans i dels menuts. 

Ni que siguen d’una altra generació, Al Tall, en “Hala Mare“, cantava a l’evolució dels diferents tempos d’una xiqueta, des del joc amb les amigues, corrent nuetes i la “porta tancada, dalt de l’andana” fins tancar el bucle de la història amb la xiqueta que esdevé dona i mare d’una altra xiqueta, i altra volta “porta tancada, dalt de l’andana”.

Ja veieu, la nostàlgia de la nostra infantesa és possiblement un dels grans clàssics de la música popular. Només ens falta veure com la descriuran els que avui tenen deu anys d’ací vint anys, si serem capaços de fer com Al Tall i tancar el bucle o si definitivament haurem de dir que tot ha anat molt ràpid.

Daniel Monfort col·labora a la revista Tres Deu. Escriu a El cadafal. Membre de la #AspraDiàspora, punxa música del Mediterrani i del Carib en una ràdio local d’Orléans, al programa Pachanga. Twitter @elcadafal.