Moustaki, l’enamorat constant

La setmana passada se’n va anar per sempre més el cantant Georges Moustaki, nascut Giuseppe Mustacchi el 1934. El biògraf, arribat a este punt, està obligat a dir que va nàixer a Alexandria, essent per tant egipci de naixement, de pares grecs de religió jueva que parlaven italià, sens dubte a causa de provindre de l’illa de Corfú que té un peculiar dialecte.  De ben jove l’encara Giuseppe se’n va anar a provar fortuna a aquell París de l’après-guerre, que si bé no era el bulliciós París dels anys vint i trenta amb els cabarets i les festades del jazz manouche, intentava recuperar el seu esplendor.  

Quan llegim la seua biografia descobrim que Moustaki va coincidir en l’espai i en el temps amb quasi tots els noms de l’escena musical parisenca i francesa per extensió. Per començar, si va transformar-se de Josep a Georges va ser perquè volia seguir els passos del gran Georges Brassens després d’haver-lo conegut en una coneguda sala de París als inicis dels anys cinquanta. Moustaki havia començat com cambrer però immers en aquell ambient bohemi no li va costar molt de temps fer-se un bon cercle d’amistats i desenvolupar les seues dots artístiques, als inicis sobretot literàries.  Així el jove Moustaki va ser lletrista de la Veu, dit amb majúscules, de la chanson française, una tal Edith Piaf. I no només això, van arribar a festejar junts, ell sent un simple xic estranger (encara sense barba) que provava fortuna a la gran ciutat i ella tota una diva pujada en una perpètua muntanya russa sentimental. De tot allò en queda una preciosa cançó de Piaf amb lletra de Moustaki, Milord. Diuen que li la va escriure i ho van deixar, com a les pel·lícules.

Després el jove Moustaki li escriuria cançons també a Barbara – la de l’Aigle Noire que tots coneixem en valencià amb la versió de Maria del Mar Bonet L’ocell negre – a Serge Reggiani i a Yves Montand. Per la biografia apareixen personatges més pintorescos com l’egipciana Dalida, el guaianès Henry Salvador, el geni Brel, Gainsbourg o una aposta amb Paco Ibàñez per veure en quant de temps Moustaki aprenia l’hebreu. I encara un amor amb Marina Rossell que molts vam descobrir en aquell memorable programa de TV3 “El convidat” amb l’Albert Om i una bellíssima escena final, amb la Rossell cantant guitarra en mà i un Moustaki ja malalt respirant per un tubet mirant-la amb un gest d’amor etern.

Va arribar el dia en que aquell grec enamoradís va triomfar per ell mateix i no per les cançons que escrivia per als altres. Ho feu amb una presentació en públic que no tenia molts més acompanyaments que la seua guitarra, la seua barba grisa que un dia esdevindria blanca i una ploma sempre fina. Va ser amb la cançó “Le métèque”  que més èxit obtindria, on a sobre una melodia grega parlava d’ell mateix, es descrivia amb la seua carota de foraster, els pèls als quatre vents i uns aires de vagabund, patidor i enamorat perpetu. Maig del 68 encara estava fresc i era l’època dels cantautors que amb una guitarra aspiraven a tòrcer el rumb de les coses. Ell en va fer part del moviment. La Nova Cançó nostra, el Tropicalismo brasiler, el folk de Dylan, el reggae jamaicà i els chanteurs engagés francesos. 

Amb el pas del temps escoltarem algunes cançons de Moustaki i els texts ens semblaran d’aquells que ja no se’n fan, com si l’amor ja no es pogués explicar amb les mateixes paraules, tinc ganes de dir senzilles i tendres, que fa cinquanta anys. Però l’amor, tossut, etern, acabarà donant-li sempre la raó al bo d’en Georges. 

Moustaki descansa en pau al cementeri de Père Lachaisse de París, prop de Morrison, de Piaf i de Joyce, entre altres celebritats que hi ha enterrats.

Daniel Monfort col·labora a la revista Tres Deu. Escriu a El cadafal. Membre de la #AspraDiàspora, punxa música del Mediterrani i del Carib en una ràdio local d’Orléans, al programa Pachanga. Twitter @elcadafal.