Excursions al Pangea de Kerobia

Sempre he vist en aquests euskalduns d’Iruña una predilecció superlativa pel savoir-faire, però és que això d’aquest últim disc és senzillament espectacular. Focs d’artifici. La intensitat que emet aquesta Supernova, que deixa un romanent estel·lar per sempre més, arriba després de la consecució d’una trilogia que hauria d’haver calat fondo en el pop i el rock contemporanis d’Euskal Herria. A l’imaginari on ja habiten les brillants “Belgrado”, “Agur Anna” o “Le monde est cruel et j’ai ete un connard”, ve per quedar-s’hi una altra tanda de precipicis acústics i harmonies vocals i instrumentals. I arriba prenent noves longituds d’ona, regalant textures fins ara desconegudes en la seua discografia, en un refinat i nítid treball de gravació on no ha quedat cap cornisa a la intempèrie. Un disc que aparentment guarda progressions melòdiques més lineals però que en una acurada escolta ens porta a un univers de rabents capgirells i turbulències sonores, amb tot de bucles, tirabuixons, inflexions i arítmies entre la nebulosa.

I, fonamentalment, és un disc de transportacions. “Birak” és potser la peça que més i millor t’abraça, gràcies a la mística del tacte en què s’embolcalla. El primer hemisferi sona nu, a mode de cant primicer, com un tempteig de la màgia que està per caure. És en la segona part quan això pren volada en una alenada etèria i onírica, una oració cap a les clarianes que evoca el paisatgisme plàstic de Sigur Rós. Menys colossal però força més vitalista avança “Zure pangearen hitzaldi kartograf”, que vindria a dir alguna cosa així com “Dissertació cartogràfica del teu pangea” (çò és, arribar al moll de l’os). Es tracta d’una tonada simpàtica -ukelele inclòs-, d’aquelles que acaben penetrant ben endins. A la meitat del camí, la cançó s’abranda en un tornado elèctric que es posa d’allò més transcendental. Saps que en un moment o un altre culminarà, però mai esperes que a la fi la peça remunte en una cantarella folkie a força de “pam-pam-pam“. Moltes milles separen aquesta sonoritat de la de Kerobia (GOR Discos, 2004) i Rose Escargot (GOR Discos, 2006), primers treballs de la banda. Però mai abans havíem premut tantes vegades el botó del rewind. Perillosament encomanadís. Hipnotitza. Esquitxa.

Hi resplendeixen més passatges. “Pedro Espantosaren hiletak” sona a guitarra endollada. La cosa va de funerals i la veu de Xabi Bandini pilota destrament la metzina melòdica que sura en eixes cançons de la factoria més pura dels Kerobia. De nou, múltiple cromatisme gutural. Els conciliats “Mmm” sintonitzen amb el cotó dels “Uuuuu” que a la vegada resintonitzen amb els enèrgics “Ei! Ei!“. Molta atenció al shock final, una mena de coda que replega la cançó en qüestió de segons, un visionat a càmera accelerada d’un dels temes més reeixits del compacte. I aquesta filigrana serveix per enllaçar amb l’elegant compàs “Anbar zatien metraila”, una ballaruca infinita -tot i els poc més de dos minuts en què es consum la peça- perquè ens mancarà pista per fer petar els dits, moure les extremitats, bellugar la testa i projectar el nostre esperit més dansaire.

El devessall de creativitat i enginy queda ben escorregut al llarg de tot el disc, entremig de contrabaixos, xilòfons, acordions, pianos, orgues i sintetitzadors. Hi ha els talls d’aire més bohemi, amb un xic de vals a la manera del Tiersen d’Amelie, impregnant-ho tot d’estètica taral·lejada (“Merkurio”, “Supernova”). Hi ha la cançó virtuosa, de posa universal, amb daltabaixos i bells trànsits instrumentals (“Hiri setiatua ez zuten inbaditu”, “Ontzi zeharrargia eztia eta gure”). I una seriosa sensibilitat que s’escola per les escorrenties dels seus arpegis i punteigs (“Ihes egitea zer den” -torna el “pam-pam-pam“-, “Nia estatua”). Altres pistes, però, caminen per la composició espectral (“Nubes de Venus”, “tundra”, “Galdetzen dut”), bo i aconseguint uns salts dimensionals molt potents, al caire d’una sensació en fase REM. No debades, els efectes especials i les ràfegues electròniques van amunt i avall en un àlbum molt ornat tecnològicament, fins i tot amb cançons com “Let’s go to the funny misery”, que conté eixa atmosfera magnètica per ser punxada als pubs alternatius. La Supernova arriba a final d’etapa amb una recitació (“Inbasioak”) que es confon entre més capes de guitarres i cors aparentment indissociables. Només aparentment.

Amb aquest lliurament, Kerobia s’expandeix, espargeix, s’allibera i esclata. Han aconseguit que la seua literatura cosmològica i interplanetària, travessada per cometes tallants, s’adapte perfectament a renovades combinacions musicals. Unes partitures que obren incipients camins. Ens han enlluernat.

Supernova, Kerobia, Y las ardillas mágicas, 2012