Vertigen: un camí llarg, ple de llums i noves sendes

Vertigen és un d’eixos casos excepcionals que ocorre de tant en tant en el panorama musical i que és el resultat de l’extinció   ̶temporal o permanent  ̶  d’un grup de renom. Perquè us feu una idea, seria el que a la televisió en diuen spin of, una sèrie nova d’un personatge conegut de la principal. Aquesta vegada es tracta del nou projecte de Josep Nadal, cantant de la Gossa Sorda, junt amb el compositor i guitarrista Joan Palomares.

L’escolta d’aquests tipus de discs sempre s’ha de fer amb una clara relació amb el grup principal, però a diferència del que s’esdevé amb The Locos -grup del segon cantant d’Ska-P, Pipi- o Aramateix -grup que formà Titot després de l’aturada de Brams ̶, Vertigen no té res a veure amb la Gossa Sorda més enllà de la veu del Nadal i de la dolçaina a la cançó Taronges de la Sang. Aleshores, arribats a aquest punt, tenim la primera advertència: si no t’agradava la veu de Josep Nadal a la Gossa o busques un nou disc d’ska, aquesta nova proposta no és el que estàs buscant.

Vertigen sorprén en la seua primera escolta, ja que és difícil poder emmarcar-los en algun estil predeterminat. Possiblement, un grup de hardcore i punk amb tocs més folks i, fins i tot, electrònics que en aquest cas no acaben d’agafar forma i fallen a la cançó que tanca el disc, Visionaris. En algunes de les cançons, com ara Que caiga un tro, és possible escoltar melodies power metal a les quals solament els falta una veu de contratenor per a apropar-se a grups com Kamelot o Rhapsody of Fire. Es tracta d’un disc desigual que necessita temps per assaborir tot el material que ens presenta. Com els bons vins, cal deixar-lo macerar, escoltar-lo diverses vegades perquè ens arriben les seues tornades i melodies. Tot seguit, les seues cançons comencen a ressonar en la nostra ment i es fa quasi impossible deixar de repetir les seues tornades.

La veu de Josep Nadal quadra a la perfecció en aquest estil de cant molt més proper al rap que a les melodies i on ens demostra que encara té força per convidar-nos a la batalla. És a les cançons més lentes i on la melodia es fa més necessària el punt on trobem la carència més gran d’aquest disc, possiblement la participació més activa a les veus de Joan Palomares haguera pogut salvar aquest escó. Les lletres mostren grans missatges que arriben directament a l’oient com a Màquina Avant o A poqueta Nit, hits en tota regla que es materialitzen com els primers himnes del grup.

Cançons com Penitenciagite, amb la col·laboració del tenor pegolí Manel Quinto, o A poqueta nit, on participa Hèctor Peropadre al llaüt (membre d’Aspencat), demostren una nova manera de fer música que recorda a grups com Sober o als bascs Berri Txarrak i que són un colp d’aire fresc dins del panorama musical en la nostra llengua. En l’altra cara de la moneda, trobem cançons com Pluja de maig, on destaca la participació de la cantant Clara Andrés, o Spanish dream, que es queden lluny del seu objectiu i no acaben de ser rodones, molt possiblement pels canvis sobtats de ritmes i melodies al seu interior.

Vertigen és, sens dubte, una aposta arriscada i valenta que s’agraeix en aquest moment i que ens arriba, com ells diuen, “volant com un ratpenat”. Música molt més crua, sense quasi artificis, que ens espera per a formar part de la nostra biblioteca musical. Un grup que en uns mesos de vida ens ha demostrat que té molt a dir i, sobretot, per aportar amb les seues lletres i melodies. Vertigen té un llarg camí per davant on demostrar les seues virtuts i millorar els seus defectes. De moment, sols ens queda esperar per veure l’evolució en el seu següent disc i gaudir dels seus directes que de segur que no us deixaran indiferents. Màquina Avant!

Joan Andreu Quiles, col·laborador de la revista digital Tres deu, conductor del programa Llengua Viva de Ràdio Universitat i director d’Anquiro Produccions. Twitter: @Anquiro

Diana Buigues, correctora d’estil i adequació lingüística.