Els versos afilats de Charly Efe
Les veritats per davant. Me disposo a escriure de rap i hip hop sense tindre’n més d’un giga de mp3 al disc dur, hem anat entrant-hi poc a poc amb la xavaleria que puja i que diuen veritats properes. El hip hop al món rural encara no està massa lluny de les mirades furtives i inquisidores cap al fill de Ximo del carrer de Baix que va créixer en un poble a la vora de València i que puja als estius amb pantalons tres talles més grans i la gorra amb la visera girada. Tòpic, ho sé.
La cosa deuria anar més o menys així. Enmig del disc d’Arrap “Ara va de bo” apareix una veu cassallera, de diumenge de festes a l’hora del vermut, que comença a rapejar improperis en valencià. Era Carles Sanchis, àlies Charly Efe, un raper de València city que col·laborava rapejant en valencià amb els novells Arrap. Naix la curiositat i descobrim el personatge i de retruc les cançons. El personatge en qüestió no us penseu que ja portava la visera al revés fa anys pels skyparks del Cap i Casal, Charly Efe reconeix en una de les seues lletres que ell no va conèixer un institut amb pantalons amples, aleshores ell mirava vídeos de Los Suaves. Va ser més tard que vindria el hip hop. Lletraferit, versador, un dia va descobrir que el rap li donava via lliure a lligar les frases sense ortodòxies ni aiatol·làs de la gramàtica i de la rima assonant. Els temes són universals, alcohol, drogues, dones – les que ja no vindran, les que encara estan a la vora i les que han de vindre – i el futbol amb eixa mirada quasi melancòlica que ens fa admirar qui era el millor damunt la gespa i el que tancava els bars, ben propera de la visió de l’esport rei que té la revista Panenka. Només el rap permet que “tu me partiste el corazón, pero yo te rompí el culo” i “los poetas no venden su poesía a la primera” compartisquen títol. Kavafis ix un poc més tard. Charly Efe s’hi troba a gust amb el rap com Rober d’Extremoduro s’hi troba amb el rock.
Este mes de setembre Charly Efe és novetat ja que ha tret “Castillos en el aire”, un treball on ell i Delagang reinterpreten algunes de les seues cançons dels treballs anteriors i algunes de noves amb banda després d’una campanya de micromecenatge.
Després d’una intro que promet una pujada gradual en intensitat arriba “Caminos divergentes” que és tota una declaració de principis, en el text i en la melodia de base, jazz i funk, música negra que en definitiva són els pares d’unes quantes coses de les que ens molen. Els acompanyaments en banda es fan més presents en alguns temes, com ara “Mala vida”, personalment una de les més arrodonides de l’àlbum juntament amb “Mi Vietnam”. “Paul Gascoigne” és una debilitat personal només pel fet de citar el més gran badboy del futbol anglès dels 90. La versió amb banda millora l’original, una de les primeres que va fer Charly.
Un disc per trencar les barreres – si encara existixen – sobre la música rap, que rap i bon gust per la música poden anar agarrats de la mà. I sobretot, “Castillos en al aire” és un projecte que pinta poder-se portar a voltar amb un directe competent.
