Inventari estival
Ara que els dies s’ancoren a mitja llegua de la tardor, em propose un escrit a mode d’inventari per tal de resumir en tres paràgrafs la banda sonora del meu estiu. Un disc, un homenatge i un llibre. Tres dones. Tres salvacions que arriben a la pell com l’aire espargit per un precari ventilador. Aquest és, doncs, el guió compassat d’un estiu d’intervals melòdics metropolitans.
EL DISC
A començaments de la calor, vaig tindre l’oportunitat de conéixer en persona Mara Aranda. Les papallones a l’estómac. I és que la música de tots els projectes d’Aranda mai no ha faltat en els meus episodis més transportadors als substrats de la nostra idiosincràsia mediterrània. Lo Testament (Bureo Músiques, 2013), millor disc de folk a la darrera edició dels Ovidi, esdevé una maniobra d’encanteri subtil amb l’objectiu de recompondre formes sonores antigues i tradicionals i llegar-nos-les amb la dosi complaent del treball ben fet. Si Lo Testament ha romàs a les meues oïdes durant aquest estiu és perquè atresora totes les clarors, un munt de celatges i diversitat d’horitzons daurats de les ribes litúrgiques del Mare Nostrum. És un disc que emet llum. La llum i les contalles que arriben fins els Balcans. Un testament de vida a través de les siluetes de les albes, les jotes, les cançons de bressol o les borreies. Com un bagul a vessar d’avantguardisme que les onades de la història han portat fins a la vora de les nostres badies.
L’HOMENATGE
Més endavant, cap a les acaballes de juliol, una altra veu femenina se’m va revelar de bat a bat al Teatre Auditori Municipal d’Aldaia (l’Horta). L’Orfeó del meu poble dignificava una programació de les festes majors que, com en molts altres municipis, han acabat convertint-se en rutinàries, poc engrescadores, extremadament casposes i malauradament entrampades. La visita de Maria del Mar Bonet a Aldaia ha estat, al meu parer, una fita cultural que caldria estendre més sovint al nostre territori. Aquella va ser una nit per traure pit. Ens ho hem de permetre. Un acte transversal de reivindicació nacional i cultural. En positiu. Sense caure en el xovinisme insolent però fent bandera del nostre tarannà. La mallorquina, amb vora mig segle militant en la cançó i una trentena de discos a la seua esquena, rebia l’escalfor d’un recinte a vessar i agraït amb la indiscutible solidesa artística que va demostrar en l’escassa mitja hora damunt l’escenari. El seu darrer treball, Fira encesa (Picap, 2013), recull el bo i millor dels poemes musicats de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, enguany que fa cent anys del seu naixement. No se’n va oblidar, a Aldaia, ni d’ell ni de Salvador Espriu ni de Vicent Andrés Estellés ni de Matilde Salvador. Una nit esplendorosa.
EL LLIBRE
La tercera protagonista de l’estiu es diu Irina i és un personatge de ficció (o no) creat pel periodista de capçalera i escriptor Xavier Aliaga i retratat amb el toc colorista, càlid i dolç de la il·lustradora vila-realenca Paula Bonet. Fa tan sols uns dies he acabat de llegir El meu nom no és Irina (Andana Editorial, 2013), un tom que podria encabir-se dins el gènere de la New-adult fiction, tal com apunta la mateixa editorial. Aliaga i la música en valencià configuren un tàndem indestriable, escaient, necessari. Les seues acurades ressenyes dels discos i els esdeveniments en pro de la normalització de l’escena musical valenciana han ajudat a bastament a realçar la nostra cultura als mitjans de comunicació. Més encara: la seua premiada novel·la Vides desafinades (Edicions 62, 2011) cavalca a lloms de la música, tot entrellaçant el món de les discogràfiques independents, la crítica musical i els grups novells que intenten obrir-se pas en aquesta teranyina sonora. Amb Irina, l’escriptor torna a invocar la creativitat (en aquest cas, la literatura -també la dansa-) com a eix de les anades i tornades sentimentals citades a les seues pàgines. Una recomanació sincera a les portes d’un nou curs que, com acostuma a ocórrer, ve amerat de multitud de projectes i nous propòsits. Farem el que estiga a l’abast de la nostra mà.
