La Llista de novembre, per Esperança Camps

L’escriptora i periodista menorquina Esperança Camps, afincada en terres valencianes des de fa dècades, ha treballat a RTVV com a redactora i periodista durant molts anys. Ara exerceix com a periodista al setmanari El Temps, tasca que continua compaginant amb l’escriptura novel·lística.

ESPERANÇA CAMPS | Els amics de la revista Tres deu em demanen que faça una llista de cançons. #LaLlista, en diuen ells. La veritat és que en tenc poques ganes. La darrera vegada que em van incloure a una llista va ser la dels despatxats per l’ERO de Canal 9, i és clar, no en tenc un record gens agradable. Encara que ben mirat, la música té la capacitat d’atemperar els ànims i desinfecta millor les ferides de l’ànima que el Betadine. Fa mesos que ni tenc l’ipod, crec que el vaig deixar a Ciutadella. Quan s’acaba l’estiu em resulta molt penós fer la maleta i sempre em deix alguna cosa a casa, però l’iPod és massa.

És molt probable que la darrera cançó que va sonar va ser Si vens, de Ja T’ho Diré. Són amics meus, fa molts anys que es van retirar i aquest estiu han fet quatre concerts per a retrobar-se amb el seu púlic i per dirnos adéu definitivament. Vaig anar a de Girona i al de Ciutadella, el darrer de tots, el que acumulava totes les emocions. Però aquest estiu també han estat uns mesos per a fer balanç i reflexionar. I per fer-ho no puc evitar posar La passió segons sant Mateu, sencera, encara que ens torrem de calor i que no sigui Setmana Santa ni res d’això. Ara us pensareu que me l’estic donant d’intel·lectual i tot això… no és així. La música clàssica l’empr en moments molt concrets. Per exemple, mentre escrivia la meua primera novel·la va sonar sempre-sempre-sempre, un disc que es diu Les sept paroles du Christ, de Théodore Dubois, amb el baríton menorquí Joan Pons i la Capella Davídica. Va ser per casualitat. Sonava quan vaig començar a escriure, i després ja no podia continuar sense aquesta música. En vaig quedar tan embafada que em sembla que no l’he posat mai més. Em direu cursi i totes aquestes coses, però durant tot aquest temps que ha durat la lluita contra l’ERO amb aquest final tan infame que ha tingut, m’ha ajudat moltíssim escoltar Viatge a Itaca. És un himne, ja ho sé, i està molt suada, i s’ha utilitzat com a bandera per a moltes coses, però no em canse d’imaginar-me com un Ulises que no arriba mai allà on es pensa que va, perquè en realitat va sempre allà on el porten les onades i pel camí es troba gent molt interessant amb qui continua aprenent. Bé, ja ho sabeu el que diu la cançó. Fa molts anys sí que en vaig fer una de travessia, en avió, que em va dur a aquesta riba del Mediterrani i quan volia aprendre a parlar la meua llengua però amb accent valencià, una bona amiga em va dir llegeix Ferran Torrent i escolta Raimon. I ho vaig fer. Veles e vents es va convertir en la meua cançó de companyia. No hi havia iPods, l’any 1989, i feia anar la cinta del cassette (menors de vint-i-cinc anys consultar Viquipèdia) avant i arrere per aconseguir la dicció perfecta de Raimon. A aquestes alçades del relat, sé que hi ha gent fent una becadeta. Aquesta revista té un públic molt jove i dinàmic i enrotllat i segur que pensau que els seus responsables s’han enganyat encomanant-me una llista que ja he dit que no vull confeccionar. Teniu raó. Sóc avorrida i previsible.

Per això ara toca dir que a l’iPod oblidat dins un calaix a Ciutadella hi ha tota la discografia dels Beatles i que em qued amb Here comes the sun que ja sé que no és la preferida de ningú, però a mi em dóna molt de bon rotllo perquè sempre m’han agradat més les albes, encara que siguin fredes, que els fosquets. Teniu tota la raó del món si m’expulsau d’aquest fòrum i em condemnau a l’ostracisme més absolut perquè ara nomenaré tres cançons seguides sense respirar. El motiu? No el sé. Me les sé de memòria, les podria recitar una darrere l’altre, i potser podria combinar-ne els versos per fer-ne una de nova. Mediterráneo–Calle melancolía–Al Alba. Escoltar Pivate dancer de Tina Turner em retorna als anys de la Universitat. Igual que Te doy una canción de Silvio Rodríguez . I supòs que d’aquí a vint anys, quan escolti Seguirem, d’Obrint Pas o Inventari de Pau Alabajos o Aspra Diàspora dels Orxata m’enrecordaré d’aquests anys convulsos que estem vivint al País Valencià. Quan torni a Ciutadella, aquest estiu, o potser abans, i recuperi l’iPod i quan torni a tenir la bateria carregada, supòs que tornaré a escoltar amb moltes ganes, i a cantar-la amb totes les forces Per tu, també dels Ja T’ho Diré, que descriu un passeig sentimental per tot el meu poble. Molts anys arrere, quan teníem quinze anys, duiem els cabells llargs, camises estravants, calçons amb pota d’elefant….