La divina joventut de Briz
Si fèrem el making off d’esta columna parlaríem d’un dia de fred exterior, de frenesí nadalenc, de preparació a la cuina d’especialitats gastronòmiques portenques mentre el disc en qüestió sona de fons. De vesprada, paït el dinar prenem els mp3 i els esquarterem amb detall. Youth d’Òscar Briz és disc que va eixir a finals d’estiu i que es pot escoltar perfectament amb els radiadors encesos. La teoria aquella dels discos hivernals, els estivals i els intemporals. Este, com tots els de Briz, entra en esta tercera categoria.
La portada de Youth és senzilla. Segurament s’han vist millors portades en la història de la música, sobretot quan el precedent CD tenia una bellíssima fotografia estival. Però quan ens posem a criticar la portada és que la resta val la pena, com quan el critic gastronòmic en un bon menú de restaurant només critica la decoració kitch de les parets, senyal que ha dinat bé.
Igual que a “L’estiu” ací Briz també posa en música uns versos d’Estellés a “Odes“, que obre el disc d’una manera abrupta amb uns cors inesperats i a “Cant de Vicent“. Esta segona cançó és una joieta, els versos sempre punyents del de Burjassot, la veu de Briz, un punteig de guitarra ben folk americà. Qui havia dit que Estellés només se’l musica amb sonoritats locals?
“Youth” és un disc més pop, més íntim i m’atrevisc a dir que més personal. Així per exemple la cançó “El caminant” sona a relat de vivència pròpia, ocasió per treure a la llum les grans vergonyes però també per declarar-se com un etern viatjant que sap estar a qualsevol lloc. Ens equivocarem però serem eternament jóvens. En altres paraules el mateix missatge apareix a “El rastre dels meus herois” on Briz evoca amb nostàlgia uns quants mites de carn i ossos i d’altres fets només de vent. Una llista de traca de referències: Janis, Pathi, James Brown, Sid Vicious, Police i Cohen entre altres. Pòquer d’asos.
“València tensa” és un text estellesià que l’amic Vicent hauria pogut escriure als dos mil en una nit d’insomni si la salut l’hagués aguantat uns anys més. “Saps que si no fas de mare, mai podré estimar-te tensa“. Un tema universal de la música valenciana, la relació d’amor odi amb el Cap i Casal, la Violència dels Orxata, les peripècies del Tio Canya a la cua per anar a fer uns papers i el València eres una puta de Senior per citar-ne només alguns. I una cançó políticament subtil que tanca un disc amb un moment àlgid.
Pop, folk, poca electricitat i distorsió. I el treball constant d’un viatjant musical amb una perspectiva sempre privilegiada, capaç de cantar “Assegures que hi havia un temps més digne de memòria. No serà que coneixes ben poc la història?“.
