Mire al darrere i recorde…
S’apropa el Nadal i amb ell el costum generalitzat de fer una ullada a tot allò que s’ha viscut en els últims mesos. Torna aquest sentiment de melangia que causa el fred i els menjars pesats, i arriba el moment de recapitular. Escric amb la pluja de fons, i li done al play per sentir Tot a la vida és rap. Encara no puc creure que Rapsodes diga adéu. I és que l’arribada de l’any nou també comporta açò, la regeneració. La fi i el començament d’un cicle. Però no ens posem tristos; em pose un poquet d’Atupa per animar l’escriptura, i em quede amb una frase de Panxo, tanquem un cicle i obrim portes, que continue la festa que l’estiu porte!
Si mire al darrere i recorde, puc dir que la música que més he sentit al 2013 ha sigut variada i en algunes ocasions, un autèntic descobriment. El 2013 començava amb ressaca, però també amb una muntanya d’apunts damunt el meu escriptori. Un viatge en autobús un dia fosc de finals de gener, es convertí en una revelació inesperada: m’agradava el rap. I Frida, anava a convertir-se en un dels cd’s imprescindibles del l’any.
L’hivern també va estar marcat per l’electrònica. Per cançons com Clarity i The City que el meu amic Robert escoltava sempre al cotxe, i per les nits de divendres suant cosa bona a Miniclub i Murray. Allà vaig descobrir a The Wise Men Project, un parell de dj’s capaços de fer-me cantar Rolling into deep d’Adele, i altres cançons que per culpa del Jägger no recorde massa bé.
Amb la caloreta apropant-se i l’estiu al girar el cantó, era necessari un concert d’Orxata. La Festa de la Dècada fou la millor manera de celebrar Sant Joan i d’inaugurar uns mesos carregats de conciertazos. Vull destacar la versió de 121dB d’Orgasme – de la qual em declare fan – i la sessió final de Soniye que inclús féu pujar al mateix Lori Money a l’escenari. El juliol també ens va deixar bons records gràcies al Feslloch, dels quals jo no en puc triar només un, així que vos deixe la #Faena a vosaltres, què en diríeu? Tampoc en puc triar només un del Meruts, en la meua opinió, un dels millors festivals de l’any. Amb un herberet a la mà vaig gaudir de Tardor, Txarango, vaig flipar amb el directe de La Raíz i aguantí en peus fins a Escala i Corda.
Però la banda sonora que m’acompanya últimament és Smoking Soul’s. Que no ens despiste el seu nom en anglès, perquè vénen de Pego i canten amb un accent de la Marina d’allò més dolcet. L’Espenta representa potser un inici, un estat d’ambigüitat i incertesa en el que qualsevol persona podria trobar-se. Per això són cançons amb les quals t’identifiques ràpidament i que enganxen. Ja ho diuen ells m’hipnotitza el moment, m’atrapes per un instant.
Diuen que hi ha un moment per a cada cosa i una cançó per a cada moment. Aquestes, més o menys, han sigut les meues. Ara us toca a vosaltres contar-me les vostres. Bon Nadal! 😀
