Sentiment busca metàfora
Hui, el 80% de la música que escolte és en valencià. Jo, que sempre he sigut fan de l’indie britànic! Fa uns anys, la nostra música era per a mi només un estil, l’ska, i unes lletres polítiques que no comprenia massa bé. És curiós com ara, n’hi ha molta més varietat de grups i estils.
Gràcies a artistes com Arthur Caravan o Mox Nox, la música en valencià està explorant estils més alternatius, com el pop-rock o l’electrònica, que fins ara no havien tingut massa rellevància al nostre panorama musical. Aquests grups aposten per cançons molt més poètiques; lletres més interioristes i temàtiques més abstractes, però que no s’allunyen de la terreta. Com diu Senior: “El seu codi genètic està format a parts iguals per boscos de Wisconsin, bars de Tennessee, el llac de l’Albufera i l’arròs al forn.”
És fascinant descobrir com el llenguatge, intencionadament o no, mostra la nostra manera de fer, o inclús de ser. Tal vegada aquestes característiques estiguen donades per la nostra geografia o història. Tal vegada, siga per l’adequació de les paraules o… simplement pura coincidència. Què hi penseu vosaltres? La música en valencià defineix al valencià?
Trobem aquest llenguatge característic no només a les lletres de les cançons, també als títols de cd’s, o als noms dels grups. La cantautora Júlia, per exemple, va triar el seu nom artístic per la novel•la homònima d’Isabel Clara-Simó. O els dj’s Escala i Corda, que triaren com a nom una de les modalitats de la Pilota, el referent esportiu valencià.
Amb la nostra música descobrim també diferents maneres d’expressar-se, varietats dialectals i nou vocabulari. Des del valencià apitxat “del de castellanismes” d’Atupa al tendur d’Auxili, d’Ontinyent, és clar.
En quant a la temàtica, varia segons l’estil. El rock i el rap, per exemple, tenen una mètrica que proporciona versos més ràpids i llargs. A més, solen tenir lletres més reivindicatives amb temes polítics o socials. És fàcil trobar a les lletres d’Arrap o Atzembla, referències als records i a la història. Un passat marcat per les derrotes i gravat a la memòria per fets com la batalla d’Almansa o l’accident de metro de 2007. Aquest sentiment s’expressa sobretot amb vocabulari de guerra, paraules com combat, lluita, enemic o batalla.
Trobem també, una crítica contundent a Espanya, definida com a centralista i opressora. Un “país de futbol, bous i copla”. Una societat encara homòfoba i masclista, i en conjunt, una “demofalàcia”. Amb els mots revolta, poble i veu s’incita a la gent a protestar davant les injustícies. Paraules com espenta, junts, cridar, recolzen aquesta idea.
Per altra part, la història es reflexa en forma d’herència, un concepte últimament popularitzat per la cançó d’Aspencat, que justifica l’abundància de cites i referències a artistes. Cantem a Ausiàs March, Raimon o Al Tall quasi sense adonar-nos. I reinventen versions de cançons populars com “La Dansa del Vetlatori” d’Orxata o “Malagenya de Barxeta” d’Obrint Pas. Es demostra així l’interès dels joves per la cultura pròpia i la intenció de mantenir-la viva.
Altre tema que apareix sovint és la terra, que representa la importància de les arrels i el contacte permanent amb la natura. El relat d’una forma de vida, la nostra, que no es pot entendre sense la Mediterrània o la ciutat de València. Trobem la temàtica de la Mar – vaixell, aigua, platja, vent – la del camp – sembrar, llavor, fruit, arbre -, o la del cel – estels, lluna, nit, – tant com a metàfora d’un sentiment d’identitat, com per a expressar tristesa, llunyania o maduració.
Altres grups, com Frida, centren aquest sentiment a la ciutat. Es descriu una vida fosca, urbana. Una València que parla castellà, embrutada per la corrupció política i el centralisme. S’enyora la bellesa de la ciutat vella, la dels carrers amb nom propi.
Potser per la tradició que arrastra la nostra cultura, o pel moment puntual que vivim, moltes cançons reflecteixen l’actualitat. Es dibuixa un present difícil i incert del qual es desitja fugir i en el que els joves han de buscar una nova forma de vida o tal vegada, una manera de començar-la. Aquesta idea es metaforitza amb el viatge i el camí. Els verbs començar i despertar motiven a trobar un final representat per la llum i l’eixida. Com la “Revolució de l’estat latent” que proposa Tardor, una mirada cap endavant sense por ni dubtes.
Ja hem vist com la nostra música transmet els temes potser més profunds o compromesos. Encara que també sap passar-s’ho bé i parlar de festa, amor i altres instints bàsics. Moltes cançons transmeten una vida de barri o de poble, la filosofia de “tapeta i xarreta”, la qual elogia la conversa que s’eternitza amb una cervesa a la mà, el caliu d’un grup d’amics i la festa d’una nit de concert.
No puc acabar sense nomenar l’amor, que en valencià, es tracta de manera salvatge i directa. Amb un estil influenciat clarament per Estellés, trobem referències sexuals a tort i a dret: cuixes, pits, engonals i “boscos mullats” com diria Hugo Mas. Cançons que ens parlen d’un amor d’aquells d’anar a rebolcons entre besos i arraps. Entenem així, que l’amor a aquest trosset de terra, és apassionat. Des de la lletra gamberra de “Calentúria” dels Rapsodes a la dolça “Me moles” de Pepet i Marieta. O el ja himne dels Orxata, “Suavitat Universal”, una incitació inevitable a acabar en porreta.
Hem vist que la música en valencià, tant per la força dels seus temes com per la seua construcció, és molt potent. Però també, he intentat mostrar-vos com tracta temes més quotidians i universals. I és que aquesta és la millor manera de normalitzar la nostra música, satisfent tots els gustos.
No sé de què parlaran les cançons d’ací a deu anys. Espere que nous temes i artistes les inspiren. Però, utilitzaran les mateixes expressions? Qui sap! Potser esta és la forma que els valencians tenim d’expressar-nos. Però potser ens expressem així per reivindicar aquesta manera de ser. I si la nostra infància no ha sigut una altra que vesprades de bicicleta amb orxata per berenar?
