La marxa i la lluita, Kortatu, Hertzainak…

Este Nadal els Reixos han vingut amb dos llibre de música d’eixos que es devoren amb fruïció. Són dos llibres que han aparegut més o menys al mateix temps i que tracten de dos grups entre els més rellevants de l’escena musical basca dels anys vuitanta. Allò que algú va denominar amb major o menor fortuna RRV: rock radical vasco. Alguns sempre etiquetant. Un és “El estado de las cosas. Kortatu. Lucha, fiesta y guerra dura” dels periodistes Roberto Herreros y Isidro López. L’altre “Hertzainak. La confesión radical” dels periodistes Ester López i Pedro Espinosa, a la vegada ex-membres de Potato. Sent dos llibres que tracten d’una mateixa època, d’un mateix fenomen musical, s’enfoquen radicalment diferent. Senzillament perquè tot i haver estat dos bandes enormes entre l’Ebre i l’Adour, Kortatu també ho va ser més enllà i en canvi Hertzainak només som quatre penjats que els coneixem.

El llibre de Kortatu entra dins una col·lecció de llibres que analitza pausadament algun dels millors àlbums de la història de la música espanyola (sic) moderna. I ells han agafat el “Estado de las cosas“, segon llarga durada de la banda dels germans Muguruza, que consideren un àlbum clau dels vuitanta. Personalment m’agrada més el “Kolpez kolpe” però això és una altra història. Per analitzar tal disc i posar-lo en el seu context, publicat el 1986, no només es parla de música, faltaria més, també es parla de política i del conflicte armat basc, sense tabús ni vergonyes. Del GAL, de HB i la instrumentalització que va voler fer d’aquell moviment musical, d’ETA m i pm, dels comandos autònoms, de les faccions de l’esquerra basca d’aleshores, d’antimilitarisme, d’ecologisme i feminisme. De punkis, és clar. I també de droga, molta droga, de tota una generació basca que avui ja no hi és pel sida i l’heroïna. Moltes lletres de Kortatu són fruit de les amfetamines i el speed. El llibre té alguns passatges realment lúcids, però personalment destacaria quan els autors es plantegen la qüestió de, com pot ser que un grup que no té res per esdevindre tant popular finalment ho siga, lluny, molt lluny, del seu context? A més Kortatu forma part del selecte grup de bandes que una vegada els escoltes i entres dins el seu món musical, ja no seràs igual quan eixiràs, si és que n’acabes eixint. Quants hem descobert The Clash, Toots and the Maytals o The Specials gràcies a Kortatu? Finalment el llibre té la paradoxa que siga gent de l’entorn de l’indie estatal (Roberto Herreros està implicat a la Fundación Robo) que vinguen a fer este homenatge pausat a Kortatu. L’indie, o una part de l’indie, estatal també va entrar ací per culpa ‘un trio d’Irun.

El llibre sobre Hertzainak es tracta de fet d’una reedició d’un llibre editat el 1993, quan la retirada del grup estava molt fresca. Ara s’ha reeditat afegint més testimonis i amb la integralitat de les lletres traduïdes al castellà. El llibre explica les diferents fases de la història de la formació com un collage de testimonis dels membres de Hertzainak – Gari el cantant, Txanpi el bateria, Josu Zabala al baix i Kike el guitarra – però també de gent que aleshores, en aquella etapa, estaven a prop d’ells o els . Hertzainak . Altra vegada hi trobem l’ambient particular dels vuitanta a Euskadi, la droga, la guerra bruta, les mil i una faccions de l’esquerra i els abertzales i que ens permet comprendre, amb la perspectiva del temps i la distància, les dificultats de certs gestos front als sectors més ortodoxos. Per exemple van generar certa polèmica a l’època per haver cantat i enregistrat Guantanamera en castellà, única cançó en que ho feren, i ara aquella versió és un clàssic. Hertzainak en el seu disc inicial editat el 1984 i de nom homònim, àlbum que és una explosió de punk tropical que ha envellit com el bon conyac, cantaven allò de que “en este país el rock’n’roll no donarà diners però si xalarem“. En el llibre s’observa com eixa frase segurament els va pesar posteriorment, quan es llegeixen les relacions tumultuoses que van tindre en cadascuna de les seues cases de discos. El 1989 editaven “Amets prefabrituak”  on s’hi incloïa “Aitormena”, cançó preciosa que generacions de bascos hauran cantat a capella però que a Hertzainak els va portar la maledicció eixa de les adolescents a primera fila dels concerts i els metxeros encesos. Com un concert de Txarango vaja. És un llibre difícil de seguir si no hi ha abans unes quantes hores d’escolta de Hertzainak. Així que la millor recomanació d’este article és: escolteu Hertzainak i després, si voleu, llegiu el llibre.