Rubik dude: Si fas electrònica no t’anomenes músic (resposta)

He escollit aquesta portada pel mateix motiu pel qual escric aquest article: perquè m’obliguen.

No m’he tornat boig. El meu article es titula així en honor a l’article que m’ha portat a escriure’l. Pots i deus llegir-lo ací. T’assegure que si no fa que t’entre mala hòstia, farà que te’n rigues moltíssim.

Aquest article ens diu bàsicament que els productors de música electrònica no són músics, que la gent que no toca instruments en directe no es pot considerar músic, que l’ús de samples produeix SIDA, que si toques un botó que activa quelcom electrònic que reprodueix un so de quelcom físic, enlloc de tocar això físic, mereixes passar per la guillotina.

Aquests raonaments de pur geni de la música no els té solament l’autor d’aquest article, anomenat José Roa, a qui tots deuríem conéixer com a Senyor Copròfag, sinó que hi ha molts milers de persones que opinen el mateix.

Des de que el món és món i des de que cagar ben agust fa que se t’adormen les cames, la música electrònica es troba lleugerament repudiada per un sector de la població que opina que només consisteix en tocar botons i que no té ànima.

Aquest sector sol estar format per rockers, rapers old school, indies, guitarristes, baixistes, bateries i demés instrumentistes, cantants, cantaors, la meua iaia i senyores de més de seixanta anys que s’emocionen en veure cantar Malú en les gales de Cap d’Any. A la meua iaia i a les senyores els ho perdone perquè, al cap i a la fi, són persones majors i se’ls perdona tot; però que gent que es dedique a la música pense que l’electrònica no ho és em fa pensar que tenen més enveja que fam.

La música electrònica ha crescut molt al llarg dels anys, deixant de banda en ràdios, en festivals, en sales i entre el públic, gèneres més tradicionals i consolidats com el Rock. Aquests senyors han vist com els seus somnis de convertir-se en Mick Jagger, Anthony Kiedis, Axl Rose o Pelé (de sobte, Rubik Dude confon rock stars amb jugadors de futbol) s’han vist truncats, mentre que ara al cim del món s’hi troben tipus que “no toquen instruments” com David Guetta, Avicci, Skrillex o Xabi Alonso (ho torna a fer!!!). Per això, en la meua opinió, aquests vells rockers tenen enveja. És curiós, ja que ells van patir el mateix repudi: música per a joves, música que movia drogues, música del dimoni, cabells llargs, sexe, desenfrenament, festes boges i Carlos Marchena (açò és un despropòsit!!!).

El senyor que escriu l’article utilitza arguments tan vàlids com un pilot d’avió cec, com ara el següent: “La majoria de la música electrònica — exceptuant els moviments independents i experimentals que vivim hui en dia — s’aprofita de creacions alienes. Remescles de temes ja composats, samples d’altres temes introduïts en les seues creacions, etc. Per no parlar de la quantitat de plagis que existeixen en la música electrònica. És lògic: quan no necessites ser músic per a fer música, no tens per què saber composar.” Senyor Copròfag, hi ha tantes creacions originals com remescles, de la mateixa manera que hi ha tants temes originals com versions en música no electrònica.

Senyor Copròfag, hi ha tants plagis en música electrònica com en la no electrònica. Hi ha grups de música no electrònica que han sigut acusats de plagi nombroses vegades, com Coldplay. Hi ha genis de la música no electrònica que han sigut acusats de plagi, com Michael Jackson. Ni grups tan mítics com Led Zeppelin o els PUTOS THE DOORS (MÀXIMUM RESPECT) se salven. Blur, Radiohead, Nirvana, Oasis, The Offspring, i fins i tot grups que estan al cim del món musical com THE BEATLES o AMARAL.

Senyor Copròfag, quan els productors no són músics es nota, i molt; de la mateixa manera, que es nota quan algú no sap tocar la guitarra o desafina com un gat xafat.

Un altre argument que utilitza el Senyor Copròfag és aquest: “Tots sabem que un músic demostra el seu talent en directe, sobre l’escenari. Amb la música electrònica, el terme directe queda desvirtuat. Tenim aquells que ho fan bé, com The Prodigy, i aquells que poden tenir els seus aparells desendollats, com Justice o Disclosure, i seguir donant espectacle.”

No és això l’equivalent a que un grup toque en playback? Quants grups poden dir que mai ho han fet? Per què un músic ha de ser virtuós en directe? Desprestigies Justice o Disclosure perquè han estat caçats una vegada amb els equips apagats; tires per terra que els seus temes són impressionants i que, tant a l’hora de composar com de produint, són gent realment vàlida.

Quan veus un quadre l’admires per allò que et transmet, i mai dius que el pintor és pitjor per no pintar-lo mentre tu l’estàs veient: es tracta d’un procés que requereix temps, talent, coneixement i bon gust.

Des del seu punt de vista, té més mèrit musical un instrumentista que es dedica a interpretar partitures, que el compositor que les ha creades. Ambdós són músics: uns composen i altres interpreten; de la mateixa manera, em semblen artistes tant els principals creadors de moviments artístics com els estudiants que interpreten la realitat en dos hores a carbonet.

Pagaria molts euros per a que els músics que opinen així de la música electrònica s’assegueren durant dues setmanes davant Ableton, Logic, Fl Studio, Reason, o el programa que fóra, i que produïren quelcom audible. La música electrònica parteix d’un principi distint al de la música no electrònica: tu crees els teus propis instruments i en pots utilitzar tants com desitges, no hi ha límit; pots crear els teus propis sons, aliens a la natura, aliens als de la música convencional; i pots innovar de moltes maneres.

El tipus es queixa de que a l’electrònica no hi ha harmonia, doncs escolta Moby a veure si hi trobes harmonia. El tipus es queixa de que a l’electrònica no hi ha melodies, doncs escolta Feed Me a veure si hi trobes melodies. Escolta Kavinsky, escolta Vitalic.

El problema naix quan es considera música electrònica només els hits comercials de cada moment; creats per a vendre, com ho estava en el seu moment Bon Jovi. Tanmateix, fins i tot els hits comercials tenen una càrrega musical: l’experimentació queda molt més reduïda doncs cal ajustar-se a uns patrons determinats d’èxit assegurat, per a arribar a l’èxit has d’agradar-li a la gent, i a la gent li agrada poder cantar les cançons i entendre-les fàcilment. Què s’entén i es canta fàcilment? Una melodia contagiosa.

Escolteu música electrònica de qualitat i aprecieu les ganes d’innovar que hi ha en aquest gènere.

MOVIMENT TERCER

Discutir sobre si la música electrònica o la no electrònica és pitjor em sembla una ximpleria tan gran com discutir si una dona t’agrada més per ser rossa o morena, hi ha moltes altres coses més enllà.

La música està feta per a gaudir, si un tema de música electrònica et fa gaudir no tens perquè avergonyir-te. No et rigues en la cara de Mike Oldfield o Jean Michel Jarre per fer música electrònica.

No em trobe bé.

Estic un poc malalt de la panxa.

Crec que vaig a deixar l’article ací.

I d’aquesta manera va ser com el canalla de Rubik Dude va fugir de l’article, deixant el lector amb la sensació que açò estava sense