Les flors de la primavera valenciana continuen brotant
Fa unes setmanes que el nostre hipster Javi Ivànyez reflexionà sobre la música i la memòria: “Amb només el començament d’una melodia, unes xicotetes notes seguides d’altres podem aconseguir recordar moments, paisatges, persones i fins i tot olors d’un temps perdut en la memòria”.
Crec que no podria tindre més raó. Sóc una persona amb bona memòria, de vegades inclús m’espante de recordar detalls insignificants o cares que conec de res. Per això és que, quan dilluns VaDeBo va estrenar Violència Ciutat, una pluja d’imatges em mullaren de dalt a baix, recordant els dies intensos de la primavera valenciana.
Sembla que l’oratge també n’ha volgut fer homenatge i ens ha regalat uns dies especialment càlids per al mes de Febrer. S’agraeix que, enmig del llarg hivern, el fred ens done una treva i el sol brille per donar-nos forces. Els dies de les revoltes del Vives, feia aquest mateix sol, ho recorde perfectament.
Xiquets jugant a xocs de debò, xiquets que donaven lliçons. Pense que la violència a les manifestacions va ser realment una bogeria, mai ho havia vist abans. Totes les injustícies realitzades per la policia i pel govern que vam viure, eren una cosa senzillament incomprensible. Sobretot quan els alumnes només reivindicaven allò que els era legítim. A mi les revoltes em van pillar ja a la universitat, però només un any abans, el meu curs també s’havia queixat per la falta de professors i calefacció. Un dia inclús arribarem a tallar el trànsit. Què irònic.
He de dir que, malgrat tot evoque aquells dies amb molt d’orgull. N’hi havia una sensació de ràbia en l’ambient, de coratge. Semblava que ningú tenia por de res, i que tots s’havien posat d’acord. Carrers inundats de gent sense por i armats de valor rebien els colps.
Pense, que el sentit bonic d’aquesta primavera és que va canviar la visió dels joves. Encara que per a alguns deixaren de ser ni-ni per ser l’enemic, per a l’altra gran majoria de gent, mostraren que eren molt més que això. Em semblava una imatge molt romàntica, però a la vegada molt trista, veure als joves davant la policia, sense armes sinó amb llibres. Defensant-se amb paraules no amb colps, raonablement. Lluitant, en primera línia de batalla, per un futur que simplement els pertanyia.
Ara, dos anys després, a la nostra violència ciutat la gent encara no ha oblidat. Tal vegada no hem oblidat per què la situació no ha millorat, per què les coses continuen igual o pitjor. Per què cada hivern desenterrem més corrupció i ensorrem un poc més l’esperança.
Però per sort, passa com hui i el sol brilla. Recorde aquells dies, aquella primavera, i pense que malgrat tot ací estem, contant històries per a no dormir. I que m’alegre de poder dir que a la nostra València les flors continuen brotant.
