El dolçainer de Bocairent
La quantitat d’informació ens asfixia, vivim amb presses i arribem tard a tots els llocs, no tenim temps per a nosaltres encara que tinguem l’agenda plena. Ens passem els dies sense valorar-los, sense gaudir-los, sense viure’ls, sense adonar-nos del que tenim al nostre voltant, sense estimar les xicotetes coses. No són tòpics, són realitats com a punys. Pot ser les escric influït perquè a Bocairent hem patit setmanes on l’alegria, sembla una paraula que tant sols es trobe als diccionaris i no als carrers.
L’última notícia que ens ha deixat desorientats i orfes en molts sentits, ha estat amb l’adéu que hem fet a Joan Antoni Martínez. I és que, sens ha anat una figura central de la cultura a Bocairent. Tot un emblema que ha traspassat els nostres límits fins expandir-se arreu del país. Què dir que ja no s’haja dit de la seua importància en la revolució de la dolçaina i la lluita per la dignitat de la nostra música que va protagonitzar juntament amb Enric Gironés i Xavier Richard. O de la seua importància en l’expansió en Bocairent i les comarques centrals de la dolçaina.
Ens ha deixat Joan, aquell que el coneixien molts fora el poble com “El dolçainer de Bocairent” o “el que toca les danses”. Res serà ja igual. Ho comentava amb un amic de Muro d’Alcoi, el dia que la dolçaina sone per començar la cap de dansa ens adonaran molts de la pejada tant forta que ha deixat. Ni la dansà, la cercavila, els cabolos, sonaran igual. Mil coses em venen al cap ara mateix. Com aquelles voltes que ens feia “botar” durant tota la volta sencera al rogle i es reia quan li deiem que ens havia fet suar. O quan vam eixir de Cabolos i ens va cantar la cançó per assajar-la així nosaltres.
Ens has dit adéu i sempre em quedaré amb les ganes d’haver-te donat les gràcies. Gràcies per haver fet tant pel poble i per la teua cultura. Gràcies per fer-nos riure amb els teus comentaris marca de la casa mentre ballàvem, tocàvem, ens trobàvem al carrer. Gràcies per haver-nos omplert d’orgull quan parlaven de tu on fora i acabàvem nombrant Bocairent. Gràcies pels carxotets que ens pegaves quan dèiem alguna cosa sense trellat. Gràcies per tocar la Muixeranga en la processó de Sant Agustí. Gràcies per ser tan gran, tot i no alçar més de metre i mig. Gràcies per tot.
Fins sempre Joan.
