Mai digues mai escriuré d’un grup amic, el disc de Mai Mai
La cosa ha merescut un poc – només un poc- de debat dins la redacció d’esta casa. Parlem del disc dels Mai Mai? Un debat un poc moral, per això que en general hom té reparo en fer autobombo obertament. Dic autobombo perquè per si no ho sabíeu la veu dels Mai Mai, Mario, és una de les potes de Tres Deu i Pau és el nostre sabut cinèfil. Vaja que són de casa. Ser de casa és ben relatiu perquè servidor podria viatjar al mateix vagó de metro que els membres del grup i ells no em coneixerien, i jo potser tampoc a ells, que la gent als videoclips ix molt maquillada. Vaja, que tenim una coneixença nivell amics facebook que no ens hem vist mai. Si el meu jornal depengués del sobre ple de bitllets que Mario i Pau m’enviarien a un compte bancari de Luxemburg, llavors sí, el lector hauria de rebutjar i indignar-se amb el que estic escrivint, per fer-los autobombo. Però no és el cas. I no oblideu que a alguns grans mitjans tots estos reparos que enumero no els hi posen cap tipus de problema.
Una de les primeres coses que sorprèn és l’aparent professionalitat d’un grup que de moment només ha tret el seu primer curta durada. Ja abans de descobrir les cançons ens van vindre amb una campanya viral molt ben treballada. I este EP ve acompanyat amb un videoclip d’una qualitat indiscutible que va més enllà del gravar-se tocant en plena natura com moltes vegades hem vist. No és res estrany, els músics d’una generació – o mitja – major diuen que els grups que pugen vénen molt més preparats, musicalment però també en màrqueting i promoció. I de la professionalitat i nitidesa del so de Mai Mai una sola escolta del disc basta per veure que sona bé, fins i tot amb la latència del streaming de Bandcamp i la xarxa 3G.
No tot són flors i violes. Alguns texts, si bé no pequen del pecat juvenil de ser massa explícits -el famós triplet: t’estimo, que dura la ressaca i està tot molt mal però ho canviarem tot -, potser pequen de ser massa plans, sense trobar l’estrofa original màgica a retindre. Algun passatge pot semblar-nos una remescla de frases déjà vu, però tot queda ben tapat amb melodies treballades. Ressalta “Filibusters”, que és el Tema amb majúscules del EP, té el ritme que enganxa i un títol amb una paraula d’utilització rara que obliga al oïdor a parar-s’hi, lluny de títols més banals com “Tornar” o “Invencibles”. Si en pot arribar a ser important el títol d’una cançó! Filibusters l’escoltes una, dos, tres vegades i acabes fent air guitar. El ritme general dels Mai-Mai és un power-pop que enllaça perfectament amb la porta oberta per Sant Gatxo ja fa uns anys, una combinació perfecta per començar a sonar a ràdios i televisions… oh wait!
