El poble d’Atupa

Em sorprenc a mi mateix al decidir-me a escriure per primera volta sobre un estil ben allunyat al que sol definir-me, el que sol acompanyar-me musicalment, i aquell que sol escoltar. Des de xicotet m’he rodejat musicalment del pop, del rock, i de gèneres més enllà com el heavy metal o el hard rock, però el meu cap tancat mai m’ha donat el gust de gaudir d’altres estils ben oposats com ara el hip hop. Doncs bé, ara algú ho ha aconseguit. Com a persona de poble que sóc, que he crescut rodejat de cares conegudes, de camp i muntanya, i d’uns cercles amistosos més bé familiars, conec de sobra el concepte en sí de ‘poble’ com a entitat xicoteta de població; a més, com a membre de la nació a la que forme part, d’un conjunt identitari minoritzat (que no minoritari), del xicotet país mediterrani poc respectat, fins i tot oprimit, entenc més encara si cap, el ser del ‘poble’.

Normalment em documente abans d’enfrontar un full en blanc per a parlar sobre qualsevol tema, fins i tot aquells temes que més controle, però hui, intencionadament, no vull fer-ho. Vull escriure des de la ignorància d’un gènere musical que ni domine, ni escolte, però que des de fa molts anys em sorprèn, i molt. Sempre m’havia semblat un art més bé poètic que musical, un joc de paraules ben lligades, ben recitades, amb una respiració dominada i amb un ritme controlat, suportat amb una base rítmica a càrrec d’un punxa discs. Normalment amb un caràcter més bé ‘xulesc’, vacil·lant, i en ocasions, prepotent. Però van aparèixer Rapsodes, si no recorde malament amb ‘It’s my life’, i em van fer pensar, em vaig ficar en el món de les seues paraules i em vaig adonar de tot el que podien amagar a dins. Durant els últims quatre o cinc anys hem anat coincidint amb un bon grapat de grups als escenaris que han anat pluralitzant el gènere (parle, sobretot, en la nostra llengua), i que han aconseguit un munt de seguidors en concerts vibrants i multitudinaris. Al capdavant, ara, trobem a Arrap, Atupa, Frida, responsables de que aquest estil estiga ara mateix tant de moda.

Esta setmana he descobert #Poble, el nou single d’Atupa. No se molt bé si es tracta d’una balada/rap (recordem que parle des de la completa ignorància) pel seu ritme més pausat i les seues recitacions menys efusives i agressives, més delicades i tristes, però ha aconseguit transportar-me a la meua adolescència, al moment en que mai oblides que has de seguir lluitant. I m’ha transmès de nou eixa lluita, eixes ganes d’alçar el cap en moments difícils, ja no sols com a individu que conviu en una realitat actual en la que els polítics menteixen constantment, en la que els rics riuen amb la panxa plena mentre la resta del món plora cada desnonament, sinó com a peça d’eixe poble oprimit que veu com la terra s’ompli de ciment, com l’escola en la que vas aprendre és tancada, o com un element vertebrador d’informació i de país com és (o hauria de ser) una televisió pública es tanca.

I aquesta preciosa cançó ve acompanyada d’un videoclip que il·lustra de manera perfecta cada paraula, cada frase, cada vers. Tres histories que juguen amb els sentiments, omplint de ràbia i impotència al vore reflectida una situació habitual al nostre país, però que alhora et recarrega de força i de vitalitat per a enfrontar el present, per a construir el futur. Tres generacions ben conjugades que demostren que la unió fa la força, que l’organització és necessària, i que mantenir-nos en peu és un pur requeriment.

Des de la meua humil opinió, i repetís, des de la ignorància del gènere, vull donar la meua sincera enhorabona al grup, Atupa, per haver aconseguit en una sola cançó despertar consciències dormides, per crear reflexions necessàries i sentiments d’unió i optimisme, amb la presència del sempre gran Feliu Ventura, que aporta eixa pausa melòdica i dolça que ens endinsa en un final esperançador. També als realitzadors de la peça audiovisual, per aconseguir amb eixes tres històries contades en blanc i negre reforçar el missatge de la cançó amb delicadesa i amb tints de curtmetratge. I als actors i actrius que s’han ficat en la pell dels individus del poble, el nostre poble, amb una cura especial per a mostrar situacions quotidianes, gens exagerades. Enhorabona a tots per seguir fent poble.