La Llista de juny amb Xavi Calvo
Aquest mes de juny tenim el plaer de rebre al dissenyador valencià Xavi Calvo a la Tres deu. Ell és l’encarregat esta vegada de confeccionar la Llista de cançons d’aquest mes. Per a realitzar-la, fa un repàs de les cançons que més l’han marcat i més recorda. Calvo és un dels dissenyadors més reconeguts de la ciutat de València, així com el seu estudi Menta. A més, participa activament en el revifament socio-cultural de la ciutat, sent un dels participants del projecte València Vibrant.
1. That look you give that guy – Eels Un dels hits de la meua recent boda és la cançó amb la que vaig entrar jo a la cerimònia, una cançó que al seu dia em vaig aventurar a tocar i cantar, a gravar i enviar a qui hui és la meua dona (i si em va aguantar cantant és que era la dona de la meua vida). A més a més la gràfica dels discos dels Eels m’encanta, sempre amb moltes referències visuals ben cuidades.
2. Blue Train – John Coltrane Tot el ‘Blue Train’ de Coltrane, o tota la seua discografia, deliciosa per a dissenyar, per a llegir, treballar, pensar… El jazz és com la música de cult dels dissenyadors. I si, igual que el bon vi és pot comprar per l’etiqueta, el bon jazz és pot comprar per la portada. Mítics els treballs del dissenyador Reid Miles per al segell Blue Note.
3. Step – Vampire Weekend Una vegada vaig sentir que aquesta cançó tenia una segona lectura sobre les relacions de cadascú amb la música, i a més va formar part d’un cap de setmana especial. És senzillament de les millors cançons de 2013, a mig camí entre una balada i una cançó de bressol, amb un compàs tan marcat que em resulta impossible no seguir-la amb els peus o amb els dits com si foren baquetes. El seu videoclip, senzill però impecable, també em va captivar (fotografia perfecta, blanc i negre de Nova York i tipografia).
4. By Your Side – Beachwood Sparks M’encanten les (bones) versions. Aquesta versió de la banda sonora de ‘Scott Pilgrim vs. the World’ a partir de la melosa i sensiblera cançó de Sade té un punt psicodèlic que m’atrapa des dels primers desentonats acords. Impossible desprendre’s de la “nyonyeria” de l’original, però amb un puntet de balada-rock que la fa més potent i, per a mi, més profunda.
5. The Power Of Love – The Pigeon Detectives Continuant amb la meua devoció per les versions, i juntant aquesta obsessió amb la de les películes dels 80, aquest cover de l’original de Huey Lewis and the News al 1985, és una de les que no poden faltar a la meua llista de “running rocanrolero” per a moments de motivació. Molt canyera.
6. Kill Me – Make the girl dance Sempre he pensat que sóc de gustos musicals (també em passa amb el cine) eclèctics. Per això les meues playlists sempre han combinat, a vegades sense explicació lògica (necessitaria un parell de fulls) aquests tipus de cançons. Vaig descobrir Make the girl dance un estiu i no me’ls vaig llevar del cap, de fet són perfectes per a un dia de neteja general a casa o per a eixir a còrrer. Aquests dj francesos estan com una puta cabra, i bona prova d’això són els seus videoclips…
7. Aneurysm – Nirvana Nirvana van ser el meu grup de pre i adolescència. Al seu moment vaig admirar molt a un Kurt Cobain que ara pense que no tenia res per a ser admirat fora de la música. Igual que em passa amb els Beatles, són 2 dels 3 grups que mai he deixat de sentir. I Aneurysm és una de les cançons que més tocàvem ara fa com 17 anys, amb molta rabia continguda.
8. Common People – Pulp Ara treuria el cartell de “TE-MA-ZO”. Simplement una cançó redona, parts perfectes i tornada apoteòsica… El video em resultava hipnòtic (potser per les referències a les animacions de “Eleanor Rigby” de la peli del Yellow Submarine dels Beatles), amb un altre ingredient per a que li agrade a un dissenyador gràfic: Les referències als packagings dels supermercats. Per cert, la versió (si, la meua mania amb les versions) dels Manel tocant-la en directe al Mercat de Sant Antoni de Barcelona amb lletra en català és, senzillament, genial. D’aquesta cançó ja fa quasi 20 anys…
9. Hallelujah – Jeff Buckley Fans de Leonard Cohen, disculpeu, però aquest és un cas en que la versió supera a l’original. El “Hallelujah” respirat més que cantat, reduit a una guitarra i una veu, però una guitarra quasi quasi mística més religiosa que la de Cohen i una veu que, al morir, va deixar un mite.
10. Hurt – Johnny Cash No només Cash va superar als Nine Inch Nails, sino como el seu propi autor Trent Reznor va dir, la cançó Cash la va fer seua. La cançó més trista (junt a “Un buen dia” de Los Planetas) que he sentit mai, un repàs a una vida i un intent final de redenció com a testament d’un Johnny Cash que va morir pocs mesos després de grabar la cançó i de perdre també a la seua dona. Una vida posada en perspectiva, vista des de la fi d’un camí i desde la veu de l’experiència més dolorosa. Lacrimògena. El vídeo és impecable i acompanya en la demoledora cançó, va tindre el premi MTV i Grammy de l’any al millor video musical, i va servir per a inspirar un anunci de Nike sobre la derrota i el patiment dels esportistes.
11. Father And Son – Cat Stevens Una altra “veu de l’experiència”, en aquest cas enfocada a la joventut. Una conversa entre pare i fill en forma de cançó, una conversa que quan ets massa jove no pots, no vols i no saps apreciar, però que guanya sentit amb els anys fins el punt de que, ho reconec, em possa els pels de punta. Un tema que juga amb la dicotomia de dos himnes, el rebel i el paternalista. Melodia dolça, suau però moments desgarradors que trenquen amb la serenitat que la meitat del diàleg intenta imposar, un joc d’entonacions de Cat Stevens per a fer de ventrílocuo sense resultar humorístic.
12. My way – Frank Sinatra Si “Hurt” és un repàs dramàtic a una vida, “My way” és la meua retrospectiva favorita, amb eixe aire canalla que Sinatra li va donar (en general, a tota la seua existència), sense el dolor de Cash però amb el orgull i l’arrogància d’un crooner com Frank Sinatra i la necessitat d’autocomplacència que només algú totalment convençut d’haver vivit a la seua manera pot transetre. Per cert, si, també és una versió (encara que més adaptada), del “Comme d’habitude” Claude François cedida a Sinatra per Paul Anka.
13. El Bon Any – Senior i el Cor Brutal Preciosa. Poesia. Sis minuts i mig i mai són suficients els crits de “ja ha començat el bon any”. Una successió de delícies musicals en forma de notes senzilles però directes, detalls que acompanyen des d’un aire de derrota a un esclat de felicitat i és quan t’adones que des del principi desborda optimisme amb eixe espectacle final impossible de no cantar. I la producció gràfica del disc ‘Gran’ que conté aquesta cançó és meravellosa. Paraula de dissenyador.
14. Exit Music (For A Film) – Radiohead Sóc prou reticent als “què t’emportaries a una illa deserta”, però OK Computer és un dels 3 discs que no podrien faltar-me a una illa deserta o al meu iPhone. Radiohead són la tercera banda que mai he deixat d’escoltar des de que els vaig conèixer, d’alguna manera sempre han estat ahí i aquesta cançó és una forma desesperada de tancar una llista.
BONUS. All you need is love – The Beatles Acabe la meua eclèctica llista amb The Beatles, perque ells són la base de tota la música moderna (igual que qualsevol situació quotidiana pot ser explicada amb els Simpson, qualsevol cançó moderna ha passat, d’una manera o una altra, pels Beatles). A més a més, des del passat 3 de maig aquesta cançó te una nova imatge per a mi, que és la de la meua dona fent la seua entrada el dia de la nostra boda.
