La Llista d’agost per Pau Paredes

1. The Strokes – Is this it Aquest disc em va canviar la vida, literalment. Vaig escoltar-lo per primera vegada amb divuit anys, i vaig quedar absolutament fascinat. Tant que Twelve Dolls, el meu grup de tota la vida, va néixer per admiració fanàtica als Strokes. Només voliem que sonar com ells. A mi personalment m’encissava l’esperit minimal de les seues composicions i dels seus arranjaments. No hi ha breaks de bateria, no hi ha frases de guitarra supèrflues… el que no suma, resta. Hui en dia els nous treballs de The Strokes m’interessen més ben poc, però Is this it encara el disfrute com un teenager.

2. Budd, Lentz, García – Music for three pianos Tres compositors, sis mans, tres pianos. El resultat és un passeig pels racons més íntims de les emocions humanes. Vaig trobar-me aquest disc per casualitat, a la secció de segona mà de Harmony Discos. Sense saber-ho acabava de comprar un dels meus discs de referència, i una gran inspiració a l’hora de composar per a piano. No he deixat d’escoltar-lo des de fa quasi deu anys.

3. Britney Spears – …Baby one more time El millor tema de pop comercial de la història. Perque el mainstream també està ple de bona música!

4. Queens of the Stone Age – Song for the deaf QOTSA no han tingut mai un bateria fixe, i aquest disc el va gravar Dave Grohl, que estava per aquella època de gresca amb Foo Fighters. Si he de tindre un ídol, eixe és Grohl. El considere un dels millors bateries de rock actual. La seua manera de tocar m’ha influenciat moltíssim, i aquesta cançó és una bona mostra del seu estil.

5. Sébastien Tellier – L’amour et la violence Tinc especial admiració per l’escena parisina: Daft Punk, Air, Justice, Phoenix, Sebastian, Kavinsky… i Sébastien Tellier. És un tipus estrany, un freak amb una sensibilitat especial per a fer xicotetes obres mestres, sobre tot al piano. L’amour et la violence representa les dues cares del Tellier que més m’agrada: pop íntim i electrònica elegant.

6. Kavinsky – Pacific Coast Highway També francés, també parisí. Escoltar-lo és tornar a la década a la que vaig arribar més que tard que prompte, els 80, als videojocs de Ferraris de la Master System i a les pelis de zombies de sèrie Z. Sóc tan fan de les seues produccions que tinc un parell de sintetizadors com els que ell utilitza sols per apropiar-me d’alguns dels seus sons.

7. Damien Lott – Damien Lott Per a mi és una obra mestra, a més a més parida a València. És un treball profund, sensible, imaginatiu, sòlid… un disc que no s’acaba mai, i que, tal i com diuen de l’univers, està en continua expansió. A cada escolta et descobreix nous matissos, nous detalls. Damien Lott és Carlos Soler, del que tinc el gust de ser company de professió i amic, i qui va composar, arranjar, produir i mesclar tot el disc, ell sol. Li dedique tots els meus respectes.

8. Tom Waits – All the world is green Vaig aprendre a tocar el clarinet després d’haverme quedat fascinat amb el solo d’aquesta cançó. Evidentment encara no he aconseguit fer-lo sonar així…

9. Piratas – Relax Vaig descobrir a Piratas prou tard, quan ja s’havien disolt. Jo anava a l’institut, i recorde que Ultrasónica em va impactar profundament. Escoltant els seus discs vaig trobar-me amb una trajectòria molt semblant a la de Radiohead, amb inicis pop rock estàndard i una voluntat d’evolució contínua al llarg del temps. El que m’esperava al final del túnel era Relax, un disc enorme, superlatiu, i a la vegada íntim, quasi fràgil. Iván Ferreiro canta prácticament murmurant, en una tesitura greu en la que mai ho havia fet. Un disc on els ambients de sintetitzadors, percussions i guitarres desfigurades formen un bressol al voltant de les cançons.

10. Stars – Set Yourself on Fire Hi ha grups, o discs, que els sents com a propis, que els fas teus, com si l’únic propòsit de la seua existència es que pugues escoltar-los tu, i només tu. Això em passa amb Stars. Aquest disc és un manual de pop preciós, amb uns arranjaments molt treballats i un muntó de melodies que cantar.

11. Vincent Gallo – When Diuen que Gallo és un complet cretí, però així i tot, i a més a més de fer bon cine, també sap parir joies lo-fi com aquesta. Tot està mal gravat, mal tocat, desafinat i fora de temps, però crec que és música autèntica, viva i honesta.

12. Twin Peaks Soundtrack – Laura Palmer’s Theme La banda sonora de Twin Peaks va ser el primer disc que vaig escoltar en vinil. No sé si va ser l’emoció del moment, però recorde com la música plenava tota l’habitació, com si les parets foren altaveus. Curiosament no he vist la sèrie fins fa ben poc, uns quants anys després d’haver escoltat la bso, i he tornat a tindre eixa sensació vàries vegades. Trie Laura Palmer’s Theme perquè, com va dir David Lynch al escoltar-la per primera volta, “això és Twin Peaks”.

13. Radiohead – In rainbows [BONUS] Un dels grups de ma vida, sens dubte. Des dels discs brit pop estàndard dels inicis a l’electrònica orgànica de vanguardia dels últims treballs, és increible com han aconseguit crear obres tan arriscades i alhora de tanta qualitat. Aquesta és la actitud que més respecte em mereix d’una banda, no acomodar-se i buscar sempre noves formes d’expressió. Per què In Rainbows? Podria haver elegit OK Computer o Kid A, però que el teu sèptim disc després de quinze anys de carrera siga tan absoluta i incontestablement bo està al alcanç de molts pocs.