La polseguera del bancal de l’Aplec
Un any més se’ns va fer de dia al Aplec dels Ports, el sol naixent il·luminant tímidament les primeres cases del poble mentre la música encara estava ressonant pels carrerons de Sorita, una albada que ens descobrix el nom d’un tossal o una mola més. Cada any igual, cada any un bancal amb pols, cada any una mola a afegir a la toponímia, cada any un ressopar d’una ruga de pa amb panxeta servit per una dona que podria ser la nostra mare o la nostra güela. Els fidels de l’Aplec venim per trobar això, per trobar-nos amb aquell i aquella, per deambular per un poble que tot i ser de la nostra comarca coneixem tan poc, massa poc.
L’Aplec dels Ports és més que un festival musical en valencià o simplement una festada gratuïta, però eixa és una reputació que li resulta cada volta més pesada de portar a sobre. Amb una música valencià cada volta més normalitzada i més variada (i sense radiotelevisió!), afortunadament ja no és la única cita per escoltar música en valencià en directe com potser ho era fa quinze anys. Però açò té un efecte boomerang, i per exemple a alguns la programació de l’Aplec corre el risc de repetir-se’ls-hi més que l’allioli si una bona part dels grups que vénen ja han tocat quinze dies abans a Benlloch. El futur de l’Aplec ha de girar al meu entendre al voltant de l’essència que pràcticament mai s’ha perdut. De què estem parlant? Doncs de la ruga de panxeta, de l’aparcament improvisat en un bancal acabat de segar i de l’albada per sobre d’una mola, és a dir, l’essència és el caràcter comarcal i popular de la festa, lluny de franquícies, marques i partits. Lluny de partits però amb una visió en clau valenciana de les coses i posant el despoblament de les comarques rurals com a primer objectiu de lluita de la comarca. El debat sobre el futur d’esta festa, popular i a la vegada vulnerable, ix cada any quan es passen comptes, es gira la roda i es passa el relleu a un altre poble. Cada poble reorienta aleshores l’aplec al seu gust i en funció de la seua capacitat organitzativa. La roda dels pobles va rodant i sembla que hi ha seguida per a l’any que ve, esperem que sigue per molts anys.
L’edició de 2014
L’edició de 2014 a Sorita tenia un cartell musical que concentrava bastants noms de l’escena valenciana, ebrenca i del Matarranya. Lògicament és impossible veure tots els grups, ací un resum del que vaig arribar a veure.
La Gossa Sorda presentaven La Polseguera a l’Aplec dels Ports, en una nit prou pegolina ja que venien precedits per Lilit i Dionis. Se’ls esperava a Sorita. Les noves cançons potser no quallaren encara del tot entre el públic, la gent feia cara de conèixer-les poc. Vaig intuir (percepció molt personal) que Esbarzers ens feia ballar més que la resta, però ja dic que és molt personal. En directe es va confirmar la impressió que es té al disc, és un encert mesclar les veus de Nadal, Seguí i Arnau. Evidentment el concert va ser una xalera col·lectiva i es va alçar la polseguera. Un amic em comentava que La Gossa en concert fan garrames (trampes en el valencià dels Ports) pel fet que perdem completament una visió objectiva del concert a partir del moment en què es posen a tocar Camals mullats. Com voleu que jutgem neutralment açò si perdem l’oremus amb tal cançó? Han passat els anys, han passat moltes coses i la gola de Nadal a vegades se li queda curta però el “t’estime, t’estimo, t’estim” seguirà sent un gran moment de fraternitat. Per eixos segons, per eixa eufòria compartida, ja valia la pena vindre a l’Aplec. Els altres pegolins de la nit, Lilit i Dionis, que tenen prou seguidors a la comarca, van ser un bon grup per escalfar l’ambient del divendres, com també ho feren Pellikana.
Pepet i Marieta van presentar un xou molt similar al de l’any precedent a Morella, dos anys seguits en un aplec sense disc nou potser és massa, però clar, són el grup fetitxe d’esta festa! Atzembla van passar d’actuar a l’escenari menut l’any passat al gran enguany. Em repetisc, guanyen molt quan alternen el ska frenètic de dolçaina amb el rapejat d’Atupa! El nuler Blüe va haver de competir amb el rock dels Azero a l’escenari principal i el seu hip hop de tall clàssic (si és que podem parlar de hip hop clàssic) va retindre poqueta gent. Els festivals de música en valencià s’estan tornant tant eclèctics que resulta difícil trobar un públic per a tots els estils. La nit del dissabte la van acabar uns altres habituals de les darreres edicions de l’Aplec, els bocassins de la Kinky Band, grup-orquestra de versions skatalitiques d’absolutament tot.
El diumenge El Diluvi i Pep Botifarra van tancar la festa sota un sol criminal. Som una comarca d’hiverns frescs però…
Finalment felicitar a l’organització feta pel poble de Sorita d’esta trenta-setena edició de l’Aplec!
Fotografies de Pepe Girona, del Kol·lektiu Maginot.