Linkin Park punxat al centre comercial

Fabricació de records, felicitat manufacturada, falsos desitjos, consum igual a oci, homogeneïtzació, predictibilitat, individualisme, estols d’autòmats adotzenats, un món generat per computadores i grans corporacions amb el fi de replicar l’experiència humana real. “Vides fetes amb mòduls, somnis d’usar i tirar“, diuen els Sant Gatxo a “Nostàlgia” (Llum, autoedició, 2012). I l’home racional. I la metamorfosi en llop, en fera, en monstre social que es consum en el comerç de les emocions de la bogeria. I el tramat orwellià, el Gran Germà, les vides no anònimes, reproduïdes al monitor d’efectes tecnològics i digitals, d’afanys robotitzats, futuristes. El somni americà, la ciutat ideal, la utopia urbana, la cultura global, l’àgora del capitalisme comercial… i el foc. El foc a l’entranya del sistema. Do not cross the line. L’era del pànic, del terror. Columbine, National Rifle Association, McDonald’s.

Joe Hahn, mesclador i DJ del grup Linkin Park, s’engresca en el seu primer llargmetratge que ve avalat per un currículum previ gens menyspreable com a director de vídeos musicals (System of a Down, Alkaline Trio, Linkin Park…). Bo i assentant la idea en la novel·la homònima d’Eric Bogosian i donant-li el paper protagonista a un prou creïble Cameron Monaghan -un jove assidu de la xicoteta pantalla ianqui (Malcolm in the Middle, Shameless…)- que mena els intervals més introspectius amb desimboltura interpretativa, la vareta de Hahn ressegueix les disfuncions i les dislocacions de l’exurbs estatunidenca per a completar una mena de radiografia del centre comercial i la societat del consum en aquesta gran Viena del rock alternatiu que és Califòrnia. Hahn trepitja amb contundència l’accelerador en aquesta ofrena al paisatge audiovisual més indie que, tot i no reeixir precisament com una obra mestra, almenys sí que pessigolleja la membrana i s’incrusta, a estones, a l’encèfal. La tipografia cridanera i colorista, un xic sensacionalista, emprada en els rètols de l’inici punk, remet, ni que siga d’esquitllentes, al còmic i a la sèrie B. I això no és accidental en una cinta d’explosions i dinamita en diferents perspectives.

Com en els millors temes de Linkin Park, Mall també és barreja pura de vendaval, urpada, distorsió, ombra i melodia.