S’estrena “El amor no es lo que era”
“Vamos a meter la pata hasta que ya no quepa más. Vamos a contar mentiras ya verás, se harán verdad… ¡todos los martes!” Perdoneu, però no puc llevar-me aquesta cançó del cap. Es tracta d’un tema de Julio de la Rosa i és la melodia que eixiràs cantant del cine després de veure la pel·lícula El amor no es lo que era, del director valencià Gabi Ochoa.
Tres històries sobre relacions, sobre canvis, en tres etapes diferents de la vida. L’inici d’una relació, el distanciament d’un matrimoni i el retrobament d’una parella d’ancians són els tres eixos dels qual parteix el film. Amb unes escenes quotidianes i uns diàlegs senzills, la peli ens parla de l’amor i d’aprendre a estimar, d’acceptar les noves situacions que es presenten; de la vida al cap i a la fi.Una comèdia romàntica allunyada de la cursileria però en la que, més o menys, tot acaba bé.
En quant a l’argument potser tot el món imagine quin serà el final només passats uns minuts de metratge, encara que la gràcia, l’encant, està en la manera que està contada. Les escenes intercalen les tres històries, que encara que siguen independents, s’enllacen perfectament amb personatges que es creuen dissimuladament al mateix escenari, o amb fotogrames del cel de la ciutat de València –on es desenvolupa la pel·lícula– amb el Micalet de fons.
Recorde poques pel·lícules rodades a la capital… potser només “La Bicicleta” i alguna tan poc coneguda que no en sé el nom. És divertit reconèixer on estan els personatges i senyalar amb el dit la pantalla: la zona universitària de Blasco Ibáñez, l’Hospital General, la sala El Loco o la platja de la Patacona són només alguns dels – nostres – indrets que hi apareixen. Ochoa ha sabut mostrar la ciutat de manera especial, amb estima.
Com deia, aquesta és una pel·lícula de xicotets detalls, de frases dites amb gestos, símbols o mirades; és una pel•lícula ben escrita i ben interpretada. Ochoa ha contat amb actors i actrius com Aida Folch qui interpreta a Lucía, l’estudiant de física que estudia en la banyera, la parella – encantadora – més major formada per Petra Martínez y Carlos Álvarez-Nóvoa, i el tàndem Alberto San Juan i Blanca Romero. A més a més, heu d’estar atens per què trobareu cares conegudes en papers secundaris com a José Coronado, el Senyor Retor, bona cosa d’actors valencians, i inclús a algun company de classe fent d’extra.
En definitiva, una pel·lícula que recomane per què pense que conta coses que a qualsevol de nosaltres ens podien passar; un accident de bicicleta, una cita a un concert, mentides que acaben descobrint-se… Però el missatge és clar: l’amor canvia, es transforma, però sempre hi és.
Ens veiem prompte, aquesta vegada, a les sales de cine…