Plegar i tornar, a proposit d’Orxata
El petit príncep de la desunida Bèlgica, el cantant de pop Stromaé, va anunciar fa unes setmanes que plegava durant un temps. El numero u francòfon, el més venut, el que arrasa als premis de la música, el que igual li agrada a la sogra que al punk, el dels polos amb corbatí, el gendre ideal belga, el Jacques Brel de l’era de la música en streaming fa un parèntesi quan està dalt de tot. S’aturen les màquines, adéu al community manager, prou de gires, discos i promocions. Segons ell mateix declara: “Estic inquiet per la meua salut mental, vull estar amb els meus. Començava a tornar-me boig amb l’èxit. […] No crec que siga normal atreure tanta atenció… penso que em faran falta alguns anys per guarir-me.“. No serà ni el primer ni el darrer cas de parada abrupta d’un artista. De fet parar pot veure’s com un signe de lucidesa, viure dia i nit en el món de l’espectacle és per tornar-se boig.
Salvant molt, moltíssim, les distàncies, mirem-nos nosaltres mateixos com hem reaccionat estos darrers temps al veure uns quants grups que apreciem decidien parar. Obrint Pas plegaven indeterminadament després d’haver voltat tots els pobles del país i part de l’estranger. Més o menys al mateix temps Antònia Font s’ho deixaven també per sempre més i el pop en català semblava que es quedaria orfe. I ara fa poc Orxata diuen que paren per fer altres coses, uns altres que no han parat de voltar este estiu. I em deixo Odi, Mugroman, 121db i Rapsodes. A cadascú d’estos grups els hem plorat públicament per la seua decisió, algú fins i tot haurà forçat llàgrimes de cocodril, hem vist aparèixer columnes com si no hi hagués endemà, com si l’escena valenciana a partir d’ara tingués totes les esperances en Aspencat com a guardians de la causa. A les xarxes socials hem vist peticions per a que tornen, les gruppies dels Ports s’han conegut amb les de la Marina mitjançant un hashtag. Honestament em fot, em fot molt, que ara quan baixaré a primavera o a l’estiu no podrem mirar el calendari i combinar una escapada amb un xou d’Orxata. Però este és el meu problema, i de fet no és ni un problema. Un problema és cobrar poc, tindre el sucre alt o la malaltia de les palmeres. Problema seria si vingués un holocaust tecnològic que fes desaparèixer tots els nostres arxius informàtics i només poguérem transmetre les cançons d’Orxata via oral, com quan Botifarra va a visitar a les agüeles per a que li canten velles cançons. Els diumenges després d’un dinar de luxe estaríem asseguts vora l’estufa de llenya, el gran patriarca acariciant el gos caçador i el més aventurat de la família començaria a interpretar “Tesla” en mode beatbox mentre la resta de comensals es cremen els llavis amb el cafè massa calent. Fins i tot açò seria un problema relatiu.
Posem-nos en la pell d’estos artistes de casa. Hores de furgoneta, fer les proves de so i sempre embolics amb el grup d’abans i els de després. Sopar kebab si el bolo és a ciutat i sopar la quantitat de tres persones si el bolo és a un poble de muntanya. Beure’s de trago un litre de cervesa i conviure amb la temptació dels estupefaents. Saltar-se les classes del divendres a la universitat, allargar una carrera el doble del normal, torejar com es pot el pla Bolonya. Dormir poc. Cobrar tard, cobrar poc, cobrar en negre, no cobrar. Concerts plens, però també algun desastre. Tot açò ho salven amb l’adrenalina i la satisfacció de veure’ns a nosaltres el públic a baix, a la pista del poliesportiu o al bancal, suats, mig despullats i eufòrics. Fins que el cap, el cos, les cames, la parella i la fel diuen prou.
Amics, torneu quan vulgueu que nosaltres us acollirem disposats a tornar a suar. I no sigueu gelosos si entretemps ha vingut un altre grup i ja hem tornat a venerar-lo com un nou semi-Déu.
Imatges de Universal Music i d’Oscar Boluda.
