Gener, natiu i nòmada

Debutar amb material extraordinari. Fer de la teua carta de presentació un vertader talismà, un crepuscle que irradia autenticitat a quilòmetres. Sortosament, ens estem acostumant a rebre primeres obres d’una contundència ben compacta. Va passar recentment amb Novembre Elèctric i el seu Intacte (Mésdemil, 2014) i ara la història es repeteix amb Gener i aquesta sensació de sensacions batejada El temps del llop, un treball que cavalca sobre una estepa de temperatures ambient amerada de suggestius matisos tant vocals com instrumentals que el converteixen en una aposta lúcida i portentosa. Al capdavant, Carles Chiner, ex Homefòssil, que ha sabut aplicar versatilitat en les textures sense que això supose dislocar la linealitat i la coherència del conjunt. El resultat: un disc net i polit, de cert relleu (meta)físic, on les escletxes de llum tracten tothora d’acompanyar-nos en un recorregut vital que ens empeny endavant enmig d’aquests temps de caos i confusió.

No debades, les notes introductòries del disc i de la cançó homònima -enigmàtiques, inhabitades, remetent a la refracció de la llum, al miratge- ja desvetllen el tarannà de la proposta, tot i que de seguida s’adhereixen a un primer tema que avança solt i esdevé dels més bellugadissos del trajecte. “Valents“, al seu torn, va sumant lluminositat al llarg d’una estructura senzilla, sense ampul·lositats, però que funciona amablement amb algun tic country que li aporta eixe toc d’aridesa tan particular. Amb tot, no és l’única peça que compta amb eixa aurèola del folk ianqui. A “D’un poble del sud“, la lliscadissa de les cordes s’uneix amb piano, una percussió marcadament tribal i un al·legat amb deix aborigen contra els estralls de la civilització urbana, en el que és un clar exemple de l’eclecticisme desplegat en aquest treball.

Seguint en la línia de l’escapada, de la migració de la ciutat cap a la recerca del paisatge primitiu i ancestral, hi ha les evocadores “Sargantana balear” o “Cançó del desert“. Fa l’efecte que Chiner és d’aquells homes que està en permanent contacte amb el seu entorn. La seua literatura i la seua música s’arrebossen de la sorra, l’argila, la cendra, la sal, l’aigua… El temps del llop és ple de revolts emocionals que no s’entendrien sense aquesta presència mirífica i mística dels elements naturals. “Contrallum“, cançó singularment bella, pot servir per a il·lustrar eixe romanticisme arrelat a la terra. O “Al voltant d’un riu sec“, tall on s’aprecien l’efectiu maneig de les gradacions i un lleu cromatisme gutural sense fractures. Però potser el passatge més cru en execució i dimensió siga “Riu avall“, una composició gairebé catedralícia, d’halo espiritual, que absorbeix tota l’èpica nativa i nòmada invocada al disc.

I, lluny de desgastar-se, cap a les acaballes del disc és quan la sonoritat pren noves volades. A “El meu ofici és complaure el vent“, l’harmonia dels cors conviu amb alguns tirabuixons psicodèlics. “Ciutat dormida” remunta per ambients més llòbrecs i espectrals, regalant un interval tempestuós de dissonàncies encaixades realment psicòtic. Tanca aquest brillant debut “L’univers per sostre“, potser la seqüència més etèria del treball, gràcies a una base electrònica que l’exalça en el segon hemisferi.

Cal celebrar, doncs, la irrupció de Gener al panorama musical valencià. El temps del llop conté molts i molts ingredients per a pensar en què estem davant d’una obra d’alçada. Alhora, suposa tot un estímul en pro de la diversitat estilística que de mica en mica va assolint-se a casa nostra. Reserveu un badallet en la vostra prestatgeria per a un disc intel·ligent, anímic, ample de mires i idoni per a emprendre un llarg viatge per carretera.