La Llista de novembre per Carles Biano

Tindria 8 o 9 anys, havia escoltat molta música ja, però sempre de mos pares o discos infantils que havien comprat ja abans per al meu germà major. El cassette de Bom Bom Chip “Toma, toma y toma” fou el primer que em comprí, diria que en la Pirámide Musical de Nuevo Centro, a l’escola havíem de fer un playback per a una festa i decidírem fer-lo amb el Multiplícate por cero i clar, calia practicar a casa. Escoltar-lo ara després de tants anys resulta molt curiós, unes bases prou dures com per a ser infantils, molt principis dels 90, segurament alguna cosa quedaria al subconscient.

De Bom Bom Chip passí directament a Negu Gorriak [canvi total], “Hipokrisiari Stop! Bilbo 93-X-30” fou el segon cassette que em comprí, els majors l’escoltaven i deien que era lo que molava, era una estètica musical totalment diferent a tot el que havia escoltat fins aleshores, al principi costava, però amb la insistència m’acabà agradant. En aquell disc hi havia moltes perles en directe, però Itxoiten fou un dels que més m’ha acompanyat durant els anys.

Com molta gent, entrí al món de la música jamaicana a través de Bob Marley, els primers cassettes que em gravaren fou Exodus i Kaya, i els estiguí matxacant al meu walkman de manera malaltissa fins que se’m quedaren totes les seues melodies gravades a foc a l’hipotàlem. Després coneguí moltes més cançons seues [segurament millors que Jammin], molts més artistes de reggae, ska, dub i altres estils d’ascendència jamaicana, però l’hipotàlem mana.

Del reggae passí al punk, i en el meu cas no entrí via el punk estatal o britànic, era el boom del punkrock californià, els cassettes començaven a entrar en desús i durant prou anys d’adolescència em comprí tots els CDs de NOFX que isqueren per alimentar el meu discman durant els viatges en metro cap a l’institut. Amb ells arribaren els recopilatoris “Fat music” i similars on coneguí desenes de grups que anaven des d’un rotllo més dur com Rancid [que inspiraria el nom del nostre grup de punk Fàstic], a un rotllo més melòdic com Millencolin o l’skapunk frenètic dels Voodoo Glow Skulls. Els discos de NOFX me marcaren quasi tota l’adolescència i segurament un dels seus millors discos fóra el “Punk in Drublic”, on totes les cançons són temassos mítics, un d’ells, el tema Lori Meyers podia estar en repeat durant hores sense problemes.

Durant molt de temps em semblà que havia arribat una espècie de fi de la història musical on no hi havia res més enllà del punk, però durant l’últim any de l’institut començaren a arribar-me grups que m’obriren poc a poc de nou les mires. Un dells fou At the Drive-In amb el seu últim disc “Relationship of Command”, una obra mestra on cada tema és millor que l’anterior, patrons rítmics que eren nous per a mi, melodies noves, i emocions que em recordaven a les que em produïa el punk però més complexes. És difícil triar una cançó d’eixe disc entre tant d’himne, però segurament una de les més representatives siga Invalid Litter Dept., que parla de les dones treballadores de les maquiladoras assassinades a Ciudad Juárez.

Si hi ha un grup que marcà un abans i un després per a mi fou ADF, amb ells deixí de tocar el baix i decidí aprendre a fer música amb màquines, eixa mescla de Jungle i Drum&Bass amb sonoritats Bhangra i lletres polititzades fou un xoc total, els temps definitivament estaven canviant, entrava a la universitat i tots els CDs que tenia començaven a sonar antics. Un amic que tenia Internet i gravadores de CDs començà a fer-nos còpies de tot el que trobava d’ells, ens ho empollàrem bé i començàrem a trastejar amb el Reason per intentar adaptar això que escoltàvem a la nostra tradició. Naxalite segurament fou uns dels temes que més sonava i que més marcà els meus primers pinets amb l’electrònica.

Coneguí a Modeselektor estant d’Erasmus a París, aní a vore a Ellen Allien, era l’època del boom de l’electro berlinés, i ells actuaren com a teloners presentant el seu primer disc “Hello Mom!”. El seu directe em deixà lòquer, quina intensitat, i el seu estil era totalment diferent a tota l’electrònica que havia sentit fins aleshores, aquell any escoltaria coses semblants en alguna sala underground de París, definitivament hi havia alguna cosa més enllà del bombo a negres. Seria un dels últims Cds que compraria. De tots els temassos del disc segurament Dancing Box fou el més significatiu per a mi i influencià els últims temes del primer disc d’Orxata que acabaríem en tornar de l’erasmus.

Arribí a The Knife amb el seu tercer disc, una autèntica barbaritat de sintes i veus retocades creant melodies, harmonies i paisatges totalment absorvents. Dels discos més inspiradors que havia escoltat fins aleshores. Els dos germans suecs saben treure-li suc als sintetitzadors i foren dels primers als que escoltí usar d’una manera realment novedosa els timbres més característics de l’electrònica dels 90. El disc està ple de perletes, però Marble house segurament siga la cançó més intrigant i evocadora que tinguen.

Si a la música jamaicana arribí a través de Bob Marley, a l’africana, com no podia ser d’altra manera, fou amb Fela Kuti. Un autèntic geni, amb una vida de pel·lícula i cançons interminables a velocitat de creuer que no et permeten parar quiet. Un punt de trobada exquisit entre la tradició i la modernitat, allunyat del que després es coneixeria com World Music i que tant de repelús fa molt sovint. Hi hagué un any en que quasi totes les nits sonava Fela a aquella cova de la Barceloneta. He triat Shuffering and Shmiling perquè li teníem especial estima a casa, però qualsevol dels seus temes permet pensar una Àfrica diferent a la que tenim construïda al cap.

Després de Fela vingueren moltes més descobertes des d’Àfrica, un amic que havia viscut a Angola em passà desenes de carpetes repletes de kuduro i tarraxinha antigues. M’explicà com els taxistes feien d’autèntics promotors musicals amb els equips dels seus cotxes a tot hòstia pels carrers de Luanda, estos estils foren una autèntica xerra d’aigua freda per a mi, uns ritmes bestials amb un rotllo ruidista i dissonant extrem que al país africà eren èxits massius. Després arribarien els Buraka Som Sistema amb una adaptació més europeitzada de la música angolana i un tal Diplo que li feia temes a M.I.A. Amb Diplo feies un viatge pels ghetos del món, que si kuduro, funk carioca, soca, moombah, … Fins que la cosa ja començà a olorar massa a colonialisme musical i a caricatura. Fa uns anys sorprengué retornant a la tradició jamaicana amb uns dels projectes més dignes que ha fet, Major Lazer, amb un disc redonet ple de temassos molt ben produïts. D’entre tots ells, si n’he de destacar un ha de ser Get Free, que durant massa temps l’estiguí escoltant massa en mode repeat. Especial.

Amb el temps he anat coneguent altres productors de global bass, o com li vulguem dir, que sembla que han demostrat més respecte pels músics perifèrics amb els que van treballant, i un bon exemple seria Uproot Andy i la resta de família Qué Bajo, agafant cançons tradicionals d’arreu del món i remesclant-les amb bases contundents sense perdre la musicalitat, bevent des de la música colombiana [del Carib i de l’Atlàntic] fins a la d’Algèria. Si hi ha un tema que em fascina especialment és la remescla que té del tema de la mítica Petrona Martínez “La Vida Vale La Pena”, un cant de vitalitat preciós, que de per si ja és enorme i que amb la remescla d’Andy permet punxar-la sense problemes junt a altres temes actuals.

I per acabar un altre bonus track. Durant els anys que entrí en el món de l’electrònica anava tenint interés per entendre com s’havia format el So de València, molt marcat per les corrents industrials i l’EBM [amb grups com Front 242 o els valencians Mega Beat-Interfront] i la deriva cap a l’eurodance, que seria el que em tocaria de prop en la meua preadolescència. Foren anys de grans hits que marcaren una època, podrien estar els valencians New Limit amb el seu Smile o el Freed from desire de Gala, un tema espectacular, amb una lletra a la que paga la pena prestar atenció i que ha sabut aguantar molt bé els anys.