#PauAlPalau: inventari, gesta i nous horitzons
No han errat, en aquesta escomesa, ni Al Tall al Palau de Congressos el 18 d’octubre de l’any pretèrit, ni les tres nits consecutives del passat maig quan Obrint Pas va assaltar el Teatre Principal, ni el bany de masses que un resplendent Pau Alabajos es va donar a la Sala Iturbi del Palau de la Música de València el 29 de setembre de 2012. No debades, fou arran del concert del torrentí a l’emblemàtic edifici del passeig de l’Albereda que es va posar de manifest, ja de manera accentuada, l’anomalia de certes agendes culturals del cap i casal que han menystingut i renegat durant un bon grapat d’anys d’un organisme viu i en creixement com és la música cantada en la llengua pròpia del País València.
Aquella nit, mentre Alabajos i seixanta músics reblien d’eufòria el pati de butaques, les piulades se’n contaminaven i reivindicaven, una vegada més, la presència que ens pertoca en els plans culturals de la política valenciana. De cop i volta, l’etiqueta #paualpalau va anar tramuntant fins a convertir-se en #elpalauésnostre i, alhora, en un debat suscitat l’endemà mateix de l’esdeveniment on un servidor va posar el seu granet de sorra en un altre mitjà digital: “Sens dubte, el concert d’anit al Palau demostra que la gestió cultural de la classe política valenciana s’equivoca donant l’esquena a un col·lectiu, els dels músics i cantants en valencià, que arrossega gent, passions i sentiments. Anit Pau Alabajos havia llogat la sala –no li’n quedava remei-, però l’èxit de l’esdeveniment hauria de servir com a toc d’atenció indefugible als gestors dels espais musicals d’aquest país” (Núvol, 30 de setembre de 2012). I és que ja se sap: ho volem tot perquè ho podem tot. I, sense desatendre els vertaders palaus que ja hem conquerit al llarg de dècades (ateneus, casals, aplecs, festivals…), ens cal un salt d’alçada que ens situe al centre del nervi, a primera fila. I no només en un sentit musical o cultural.
El ben cert, però, és que dos anys després de tot això, encara ressona amb força la irrupció de Pau Alabajos al Palau. El treball discogràfic que ha resultat de l’enregistrament és un doble compacte d’escolta complaent on es congrega, d’una banda, l’atmosfera simfònica i portentosa dirigida per Francesc Gamón i embolcallada pels arranjaments de la insigne violinista i companya de viatge Laura Navarro, i de l’altra, una bona ració de les interfícies més íntimes, alenades, patriòtiques i percudides del testament líric d’Estellés, interpretat amb pujades i baixades per personalitats com Feliu Ventura, Miquel Gil, Núria Cadenes, Vicent Partal, Amàlia Garrigós, Cesk Freixas i l’associació Rodonors Invictes.
#Paualpalau regala uns instants de sonoritat plena, viva. Té moments de solitud per al lluïment, intervals emotius que apel·len als cinc sentits, cromatisme instrumental i una emoció latent que es palpa a cada nova peça i esclata en pics de sobrietat com ara aquells ganivets esmolant-se al llarg de la camaleònica “Fosses del silenci“. Un treball coherent, exposat amb claredat i amerat de qualitats valuoses, on assistim a la sublim sensació de la troballa, a eixe estil patentat pel cantautor des dels seus inicis ara fa una dècada, caracteritzat per uns textos diàfans que destil·len compromís social, valors nobles i credibilitat.
Deu anys transitats i una maduresa precoçment adquirida. Pau Alabajos, com un visionari, com un home d’acció, fita l’horitzó d’un país d’orografia àrdua (l’especulació urbanística, la desfeta nacional, la pobresa i la precarització socials, la manipulació dels mitjans de comunicació, el silenciament de l’accident de metro més greu ocorregut a les nostres contrades…) i, esperonat per la guitarra, assumeix el repte de travessar-lo, recórrer-lo, reinventar-lo. A l’encalç de nous horitzons, amb la vista posada en el futur, les cançons es queden als palaus de la vasta memòria col·lectiva. Paraules en l’aire, terratrèmols en el cor.
#Paualpalau, RGB Suports, 2014
Fotos Xepo WS
