Retrobar-se amb Cesk Freixas

Corria l’any 2006 i aleshores Cesk Freixas encara no feia teatres Micalet ni inaugurava festivals BarnaSants ni recollia premis Enderrock. Recorde que algú ens va parlar meravelles d’un jove penedesenc que, amb una guitarra i una convicció ferma, voltava arreu dels Països Catalans per a cantar contra l’immobilisme. Fet i fet, sense no massa referències més, el vam convidar al Cicle de Cantautors que vam organitzar al juny d’aquell any al Casinet d’Aldaia. En l’intent de convertir-nos en uns bons amfitrions, vam portar en Cesk a l’emissora de ràdio local per a immortalitzar el seu pas per Aldaia en una entrevista que encara conserve i que revela, uns anys després de la visita i un temps abans de la publicació dels seus discos més reeixits (El camí cap a nosaltres, La mà dels qui t’esperen, Tocats pel foc), el sentit de projecte i la coherència argumental que el cantautor ha bastit des dels seus inicis i que mai no s’ha ensorrat al llarg de la seua trajectòria.

D’aquella nit del 9 de juny, mantinc alguns flaixos entre els cràters de la memòria. El Casinet era a vessar i molts vam quedar-nos enlluernats pels discursos punyents i per la poesia rebel que emanava d’aquell xic baixet. Un nombrós grup d’assistents s’esgolava amb “La princesa de la revolta” o “No amaguis la llengua“, els primers himnes que seduïen amb encant. Es pot ben dir que Cesk Freixas deixà pòsit entre el públic de l’Horta Sud, fins al punt que alguns vam lluir durant anys la samarreta verda amb el puny de Les veus dels pobles lliures que havíem adquirit aquella nit.

Hi ha una anècdota que mai he explicat però que resulta d’una rellevància cabdal. Tan bon punt vam tancar el Casinet, decidírem celebrar l’èxit del concert desplaçant-nos a Alaquàs, al ja extint El Sexto Sentido, un local de referència de la comarca on alguns hem passat moltes hores entre futbolins, diana amb dard i cançons d‘Obrint Pas, Voltor o Ki Sap retrunyint als altaveus. Allà mateix, vam acomplir un deure lògic: vam tindre l’humil honor de fer coincidir per primer cop a Cesk Freixas i a Pau Alabajos, qui també havia acudit a la cita. Perdoneu-me que amere d’èpica aquest capítol, però la transcendència d’aquell instant és per a subratllar, atès que d’aleshores ençà Cesk i Pau, Pau i Cesk, han tramat una amistat professional i personal que s’explica, en bona mesura, per qüestions de lligam generacional així com per una confluència d’inquietuds artístiques. Així és (i si no, que em corregisquen): es pot proclamar que aquests dos monstres de la cançó es van conèixer personalment al cor de l’Horta Sud l’estiu de 2006 en una presentació (in)formal on un servidor hi va participar. S’hi van estar una llarga estona xerrant a la barra i un parell d’anys més tard va veure la llum el treball recopilatori conjunt Venim del nord, venim del sud, que va propulsar totes les col·laboracions conjuntes que han anat succeint-se durant tots aquests anys.

Salte ara fins al 2007, l’any en què es commemoraven els 300 anys de l’anihilament de les llibertats del País Valencià “por justo derecho de conquista“. En guarde un retall de la premsa local on Cesk Freixas -i també Pau Alabajos- apareixen en un primer pla amb les seues guitarres tot donant suport a una cinquantena de joves que ens estàvem concentrant davant la porta dels jutjats de Torrent el dia en què la justícia espanyola volia descarregar les seues urpes sobre el moviment independentista organitzat de l’Horta Sud. L’assumpte és que encara recorde que l’escalfor de les cançons tocades in situ van aconseguir que no ens sentírem sols en cap moment. La jornada va finalitzar, feliçment per a nosaltres, amb l’absolució dels dos companys que s’enfrontaven a càstigs repressius. Sembrats a la llibertat, no ens va fallar la sort en aquells dies i nits de guerra i d’amor.

Dijous passat, mentre tornava a escoltar les cançons de Cesk Freixas en directe al Teatre Micalet de València, anava recapitulant episodis com els esmentats ara mateix. Ja feia uns quants anys que no acudia a un concert del penedesenc, i res no ha canviat amb la seua Protesta (Temps Record, 2014). Freixas continua sent el cantautor de les bases, no de les elits. Continua sent el company de viatge que es desviu per les causes honestes, que dispara amb la guitarra amb la intensitat que reclamen els temps, que desembarca a qualsevol poble del seu país sense més estímul que l’amor que el mena.

“La nostra revolució possiblement és una revolució lenta, silenciosa i silenciada, però tots els moviments socials, totes les revoltes que esdevenen arreu del món inevitablement van acompanyades de cançons perquè l’ésser humà té aquesta necessitat d’intercanviar opinions, de fer sentir aquelles coses que passen a dins seu, tant a nivell individual com col·lectiu”. És un petit tall transcrit d’aquella entrevista als estudis de la ràdio d’Aldaia. Cesk Freixas -em referme- no ha canviat ni una coma.