Ni d’Eva ni d’Adam: figues & pardals en prime time

Ni d’Eva ni d’Adam. Li prenc el títol a una novel·la d’Amélie Nothomb per encapçalar aquesta entrada sobre una de les trencadores novetats televisives de la temporada. Que ni ho és tant, de trencadora, ni de lluny innovadora. Cuatro prometia un reality sorprenent, amarat de l’essència bíblica de l’origen de la humanitat, i el que ens ha deparat la cadena germana menuda de Telecinco és un Mujeres & Hombres & Viceversa modulat per la filosofia new age i, per què no, la influència dels fulletons soft-porn dels canals de cable. Gravat a l’illa croata de Mljet –bellíssim marc, d’altra banda–, l’espai no té res a veure amb el format de supervivents nus que també s’emet a les televisions de mig món. Ací, més que supervivència, el que es pretén és apostar per la carnassa en estat pur i en primer plànol. Probablement, aquest és el sedàs principal d’un programa que s’ha convertit en l’estrena més vista en la història de Cuatro. El contingut, com el nivell del càsting, és deliberadament nul. De fet, no s’han triat aspirants, sinó solament figues i pardals, que és allò que el programa promet i, en conseqüència, emet.

Heus ací el motiu d’un èxit esperat i previsible, certament un fet inèdit en la televisió d’aquest país: l’emissió genital en prime-time, aliena a interferències de filtres i posicionaments erronis de càmera. Un atractiu morbós que soterra les ínfules naturalistes amb què els productors de l’espai promocionaven la seua candorosa criatura i que planteja una mirada més voyeur que desacomplexada, més encuriosida que normalitzadora. I és que el gran –per no dir l’únic– factor d’adhesió d’aquest programa és el de barrejar els típics concursos d’idil·lis espontanis amb l’estètica del porno d’alt pressupost. Sols així s’entén el disseny de les escenes, la introducció dels partenaires i fins i tot l’opció d’alterar l’estructura original del format amb la tria de trios –no és un joc de paraules casual– per completar cada capítol. La veritat és que les audiències ens conformem amb ben poc: té collons que precisament en el moment de la història audiovisual en què més pornografia es produeix, l’espectador se senta seduït precisament per un succedani del mateix gènere.

Amb tot, caldria apel·lar a l’esperança després del tercer episodi emés ahir, els protagonistes del qual es desviaven dels arquetipus de xicona pneumàtica i espartà ciclat. Un xicot més bé grosset i dues xiques allunyades del cànon regnant il·lustraren un canvi de rumb en un serial que sembla tan efímer –ni cinquanta minuts dura l’episodi– com la seua repercussió a la xarxa. De trending topic a format assumit només hi ha una passa i cal dir que l’audiència acabarà sent més promíscua que els concursants que desembarquen a la costa Dàlmata per gravar el minutatge just i viure una experiència per la qual cobraran uns mil euros. Una menudesa, comparat al que la productora factura, però sobre els misteris del neoliberalisme audiovisual no vaig a estendre’m…

En síntesi, cal felicitar Mediaset una vegada més per assolir noves fites; en aquest cas, la reinvenció/tergiversació del nudisme en clau postmoderna. Els quinze minuts de fama warholians semblen ara més despullats que mai, sobretot de referències. Mentrestant, el grup mediàtic de Paolo Vasile celebra el triomf al seu daurat jacuzzi de xampany tot i sabent que l’audiència espanyola és feliç i conscient quan xipolleja els bassals més immunds del femeral.