Denbora da Poligrafo Bakarra: present, futur i passat de Berri Txarrak
No ens apleguen ‘males notícies’ des d’Euskal Herria, més bé el contrari. La banda de Lekunberri està d’aniversari, i ho celebren amb la publicació d’un triple cd, Denbora da Poligrafo Bakarra (Only in Dreams, 2014) – El Temps és l’únic polígraf–, un treball on ens mostren totes les seues cartes, una ma repleta d’asos, escales i pokers, que serveix per tancar de manera magistral les seues primeres dues dècades com a banda (i esperem que també per obrir les dues pròximes).
Un exercici musical realitzant el que els ha vingut en gana pel simple fet de ser Berri; per la llicència que et dona estar 20 anys damunt dels escenaris i que cada any la llegenda vaja en augment. Com ja feren mites com The Beatles amb el White Album, on es van poder permetre luxes fora de l’abast de bandes aferrades a les seues discogràfiques, Berri Txarrak s’ha llençat amb una col·lecció de 20 temes, un per cada any viscut, on a més, han passejat per diverses etapes de las seua existència estilística, des del so ja inconfusible de la banda, i filtrats per tres productors enormes i força diferents.
Denbora da Poligrafo Bakarra està format per tres EP’s ben diferenciats que conjuguen duresa i densitat; atreviment i gust; i frescor i rapidesa.
El primer de tots, Sutxakurrak és el que continua el camí que el grup havia pres en l’anterior treball, un continuisme comandat pel mateix productor que ja els va guiar amb Haria, Ross Robinson (qui ha treballat amb Slipknot, Sepultura o The Cure), l’apartat més cru i alhora dens del nou treball. Set cançons de tralla pura berritxarrakera, amb un so gros i dur, gravades a Venice- California (EEUU) en març de 2014.
Helduleku Guztiak, el segon EP del disc, ens descobreix una nova banda. Un Berri Txarrak carregat d’altres sons i ritmes, sense prejudicis, i amb ganes de regalar alguna cosa diferent. Es tracta de l’apartat on més han arriscat, el que va deixar als més puristes amb el crit al cel quan s’avançà Lemak, aingurak, i amb el que més ens han sorprès. Una col·lecció de 7 cançons que mostren el que Berri hagués pogut ser, el que Berri pot arribar a ser, i de tot allò que son capaços de fer, evidenciant que si aparegueren ara mateix del res, podrien ficar el cap en el món de la música indie i pop si s’ho proposaren. El català Ricky Falkner ha estat qui ha produït aquesta nova faceta dels de Lekunberri (als Reno Studios de Madrid), un músic que ha treballat en alguns dels discs de grans bandes de la música independent com Love of Lesbian, Lori Meyers o Iván Ferreiro. Destaquen Bigarren Itzala, Poligrafo bakarra o la mateixa Lemak, aingurak. Sorprèn, agrada, engantxa.
L’última part d’aquest àlbum és Xake-mate Kultural Bat. Si el primer EP és una continuïtat (present), el segon és experimentació (futur), ací ens trobem en certa manera amb un retorn als orígens de les seues influències, un retrobament amb el passat banyat de punk rock. Per a crear-lo s’han rodejat d’un dels productors de bandes que han estat de capçalera per al grup com Rise Againts o NOFX, Bill Stevenson. Temes de menys de dos minuts (excepte l’últim tall), que entren fàcil, es digereixen amb gust i d’aquells que suarem amb ganes el dia 14 de febrer a València. Un disc gravat al mític The Blasting Room de Fort Collins- Colorado (EEUU) al vell estil: tots a l’hora en una mateixa sala i en una setmana de gravació.
Mantenir-se durant 20 anys no és cosa fàcil, i el polígraf de Berri Txarrak no diu més que la veritat: ens trobem davant d’una banda de les que marquen època. A pesar de que és un disc que necessita moltes escoltes, reflexions, repeats i fins i tot algun que altre skip-i avant, asegure que ens trobem davant una completa joia. Sabedors de que el públic és sempre crític davant els canvis, front l’estatisme i la falta d’evolució, o amb la persecució de modes, amb este disc Berri Txarrak no ha fet res d’açò i ho ha fet tot, passejat pel passat, continuat fent camí, i experimentat amb coses noves.
Per finalitzar aquesta crítica, com a melòman d’allò clàssic i conscient de que l’era digital ha matat sensacions i tradicions com la de fullejar el llibret, amb olor a impremta, mentre veus les fotos, els textos, qui és l’autor de cada tema,… he de dir que Denbora Da Poligrafo Bakarra ha aconseguit una portada a l’alçada del treball. De 10. De les que t’agrada mirar i admirar. Una cobertura a càrrec de Joseba Elorza que ben bé es mereix un lloc a les habitacions dels estudiants en format pòster junt a altres joies com el I wish you were here, el Nevermind, o l’ Abbey Road. Estic preparat per a arrencar el cartell de la gira tan prompte com el pengen per a fer-li un lloc a ma casa.
