The New Raemon presentarà “Oh, Rompehielos” a València
El pròxim 20 de Febrer tindrem l’oportunitat de veure a The New Raemon presentant “Oh, rompehielos” a València juntament amb Pau Vallvé, que també presentarà “Pels dies bons“. Compra’t l’entrada i no t’ho perdes.
El cinquè llarga durada de The New Raemon arriba després de dos àlbums d’alliberament com el autoexploratori “Libre asociación” (2011) i, especialment, “Tinieblas, por fin” (2012), un treball bastant diferent en la seua carrera, amb el qual no solament reconeix haver-se quedat bastant a gust vomitant la seua indignació amb la situació social i política del moment, sinó també per haver sigut publicat en el segell Marxophone.
“Oh, rompehielos”, com a part de la comentada fi de cicle, suposa també el seu retorn a BCore, la seua discogràfica de sempre, i amb la qual Ramón ha publicat deu discos si expliquem els seus diversos projectes. I en ell, com en aquell “A proposito de Garfunkel” que sembla seguir sent el més distintiu entre els seus seguidors, torna a apuntar-se a l’interior, al món de les relacions interpersonals, encara que amb major duresa i desencantament en la mirada. Hi ha retrats en positiu, és cert: els advertits en “Reina de l’amazones”, “Oh, rompehielos” o “Moneypenny”, però en general prevalen les imatges violentes i la realitat amarga de “Desacords” o “Els fets”, un tema gens complaent amb la mirada exterior i les xafarderies.
Ramón Rodríguez cantaen “Al margen”: “Recobró el aliento el mal tiempo/ Sobrevino el fin de ciclo”, un dels deu temes inclosos en “Oh, rompehielos” i que, com ell mateix reconeix, “marca el final d’una època”. Es refereix a la relatada no solament en el seu primer àlbum com The New Raemon, “A proposito de Garfunkel” (2008), sinó també en “L’Antarctica”, l’últim llarg de Madee, publicat en 2007. I també parla del començament d’alguna cosa nou, “del saber soltar lastre para volver a empezar de cero, como un rompehielos que se abre camino reventando a su paso todo aquello que le impide llegar a su destino”.
No és estrany que, més enllà de la clara oposició metafòrica entre els dos títols que acabem de citar, Ramón s’inspire en la mitologia de la novel·la d’aventures “a la hora de hablar sobre algo romántico o una relación… una aventura clásica de alguien perdido en el Ártico, que finalmente termina su travesía libre de carga en una playa, una cálida noche de San Juan” i que inclou referències al Yeti, la reina de l’Amazones o una Quimera que bé podria ser la de l’or que perseguia Charles Chaplin.
