La Llista de febrer per Voro Golfe

Voro Golfe, coordinador de La Gira d’Escola Valenciana. La vida és, entre altres coses, una banda sonora inestable i mutant. Tornem als llocs i a les gents que ens fan sentir-nos vius, de la mateixa manera que ens abonem fidelment a unes cançons, mentre esperem, és clar, incorporar-ne de noves al catàleg vital. No descobriré res si dic que potser dintre d’unes setmanes, la meua llista seria ben diferent. Tant se val, en tot cas. El que importa és el present. Salut i música!

1. My God Is The Sun. QUEENS OF THE STONE AGE. Fa anys que m’acompanyen les cançons de la banda que lidera Josh Homme: “Go with the Flow”, “Feel Good Hit Of The Summer”, “I Sat By The Ocean”, “No One Knows”, “First It Giveth”, etc. Un element destacable: el so del grup, clarament recognoscible, tant en els temes contundents, com en els més “suaus”.

2. When The Wind Blows (The Dirt Spreads). MAIKA MAKOVSKI. Vaig descobrir Maika de casualitat, llegint una crítica musical. Després, en escoltar-la, la música va corroborar les paraules del periodista. De Maika m’agraden, sobretot, les seues cançons més fosques i rockeres. Escoltar-la en directe va ser una gran experiència. Una veu prodigiosa i una solvent guitarrista i pianista, sense oblidar l’acompanyament rítmic de les seues botes. Brutal i sensual, tot alhora!

3. M’aclame a tu. OVIDI MONTLLOR. Quan li vaig dir a la meua filla que havia de fer la llista per a Tresdeu, em va amollar: “de segur que hi posaràs eixa cançó que sempre vas xiulant”. Es referia, és clar, a la versió musicada d’aquest meravellós poema d’Estellés. Ovidi era (és) un geni; Toti, un músic excels. Tots dos “gegants” van fer més gran encara aquests meravellosos versos. Diuen que el poeta de Burjassot, en escoltar els seus versos en boca d’Ovidi, satisfet i emocionat, va amollar-li a l’alcoià: “Fill de puta, m’has robat els poemes”.

4. L’amor és Déu en barca. MIQUEL GIL. La peculiar i inconfusible veu de Miquel Gil i una suggeridora instrumentació al servei d’un bellíssim poema d’Enric Casasses. La vida (i l’amor) és un naufragi, d’acord, però amb pa, formatge i vi (i música)…, qui té pressa per ofegar-se?

5. Preferiria. LA GOSSA SORDA. Després de l’extraordinari Saó, La Gossa Sorda va signar L’últim heretge, un disc desigual que no va acabar de convéncer els seus seguidors. Tanmateix, el disc inclou, al meu modest parer, unes quantes cançons ben dignes. Ara que el grup continua fent una gran polseguera musical pertot arreu, em permet l’atreviment de reivindicar “Preferiria”, un contundent tema que revisite amb freqüència.

6. La tirania (El càrrec certament capgira les virtuts). AL TALL – MULUK El HWA. “Per què has abandonat les nobles qualitats / amb les quals tu abans t’engalanaves? / Ser ministre ha canviat la teua essència? / El càrrec certament capgira les virtuts.“ Paraules antigues, del tot vigents, encara. Esperem que dintre de poc, quan canvie el panorama polític (per què canviarà, veritat?), “els nostres” no ens avergonyisquen i no obliden tots els patiments i les humiliacions que hem sofert els qui no hem estat en el bàndol dels guanyadors (ni en les cúpules dels partits).

7. Desperta al dolor. OSCAR BRIZ. Guitarrista i lletrista de gran nivell, Óscar és un dels meus músics més estimats. En cada disc seu trobe almenys cinc o sis cançons captivadores, quasi sempre les més “marxoses”, tot siga dit de pas. El seu darrer treball, Youth, inclou uns quants temes excel·lents. “Cant de Vicent”, “València tensa”, “El rastre dels meus herois”, “No digues que no pot ser”…

8. Perquè vull (versió). QUICO PI DE LA SERRA. Confesse que sempre m’ha agradat escoltar versions de cèlebres cançons. Sovint el resultat em decep; en ocasions, però, arriben a agradar-me tant o més que els temes originals. Aquesta cançó, en boca d’Ovidi, és una meravella. Versionada pel mític cantautor i bluesman català és tan bona o més que la de l’autor de “La fera ferotge”.

9. Maneras de vivir. LEÑO. Era la meua cançó en els anys d’estudiant i encara és una de les meues referències musicals. Després de Leño, Rosendo Mercado, el cantant del grup, va encetar carrera en solitari. Trenta anys, el músic de Carabanchel és tot un exemple d’una trajectòria íntegra i honesta.

10. Something From Nothing. FOO FIGHTERS. Vint anys de camí porta ja a les espatlles la banda de Dave Grohl (ex bateria de Nirvana). El grup ho acaba de celebrar traient al mercat, fa pocs mesos, Sonic Highways, el seu darrer treball, en el qual, com sol ser habitual en ells, alternen temes potents amb altres més reposats.

11. Like a rolling stone. BOB DYLAN. Trobe que estaré abonat “de per vida“ a aquesta cançó, tot i que hi ha molts altres temes de Dylan que mai deixaré d’escoltar: “Knockin’s on Heaven’s Door”, “Hurricane”, “The Times they are a changin”, “The Man in Me”… Aquesta última cançó, a més, em transporta inevitablement a el Nota, el memorabLe personatge que interpreta Jeff Bridges a “El gran Lebowski”.

12. There is no time. LOU REED. És, sens dubte, un dels músics que més he escoltat i admirat, sobretot, a mesura que anava descobrint les seues contradiccions, la seua tendència a transitar per la corda fluixa de la vida i, alhora, la seua capacitat de reinventar-se de manera cíclica. Rock’n’roll animal, Berlín, Transformer… són alguns dels seus grans treballs, tot i que a mi m’agrada especialment el disc New York.

13. Space Odditty. DAVID BOWIE. Què seria de la gent que ja tenim una certa edat sense Bob Marley, Raimon, Janis Joplin, Paco Ibáñez, Led Zeppelin, Silvio Rodríguez, Pink Floyd, Pau Riba, Deep Purple, Lluís Llach, The Velvet Underground, etc? I Bowie, és clar. Tot i que m’agrada molt més la música que la lletra, reconec que m’esborrone quan qui va ser considerat en temps passats “el rei del glam” comença a cantar allò de “Ground control to Major Tom”…

14. The House of the Rising Sun. THE ANIMALS. No és un tema original de la banda d’Eric Burdon, però de totes les versions que conec d’aquest tema popular nord-americà, la meua preferida és aquesta. El vídeo de la cançó que es pot trobar al youtube és digne de visionar. Un plató, uns músics enjaquetats passejant-hi…i poc més. Una senzilla posada en escena, tot atorgant-li el protagonisme principal a la música (meravellós el teclista), sense cap parafernàlia innecessària. No ho dic per res, és clar.

15. Samarretes velles. SANT GATXO. Hi ha grups que, sense fer escarafalls, troben una escletxa en la banda sonora personal i s’hi queden per sempre. “Mentides”, “Intentant recordar”, “Déjà vu”, “Qui serà”, “Buscant el moment”, “Miratge”…, i algunes més tenen un lloc reservat en el meu itinerari vital.