Pau Alabajos: “Puc i podré compaginar música amb política”

De veu molt dolça, lletres íntimes i de denúncia, Pau Alabajos és natural de Torrent i va ser descobert als carrers de Ciutat Vella per Vicent Sangermés. Aleshores estudiava filologia catalana, no pretenia dedicar-se a la música i tocava als carrers fer “finançar-se el berenar”. Amb 12 anys de carrera al llom i aprofitant que fa parada a Barcelona per actuar a Ais de Provença (França), ens hem citat a un bar prop de l’Estació de Sants. Els colps de les tasses, el murmuri de la gent i els sorolls de tràfic i sirenes d’una ciutat sorollosa es col·len en la conversa. La seua discografia, diu, és el relat de la seua vida i assegura que és un afortunat perquè viu i li agrada viure de la música. Es passa mitja vida a l’Euromed o sobre quatre rodes i ha viatjat arreu del món. Tot i això, no canviaria viure a Torrent per cap altra ciutat com València o Barcelona. Es presenta d’alcalde a Torrent per Compromís a les pròximes eleccions i, en funció dels resultats, podria optar a un càrrec de govern. Com compaginaria la seua vida política amb la musical?

Si aconsegueixes tenir un càrrec polític a l’Ajuntament de Torrent, quant de Pau Alabajos hi haurà als escenaris?
Hi haurà, crec que és totalment compaginable. La tasca política és durant la setmana i els concerts són cites de cap de setmana. Sí que baixaria el ritme d’actuacions però intentaríem fer concerts més agrupats en gires.  De fet, ja estem preparant un disc nou, n’hi haurà més cançons. Torrent necessita un projecte de progrés que òbriga la finestra del saló de plens perquè entre airefresc. Ja portem molts anys de bipartidisme monocrom que fa que tinguem una ciutat dormitori que els torrentins i les torrentines no ens mereixem. Quan acabe amb eixe granet d’arena polític, tornaré a dedicar-me a la meua professió, la de músic.

Es pot avançar alguna coseta sobre el disc que estàs pereparant?
No tenim dates de publicació, però sí sé el títol: L’amor i la ferocitat, no puc dir res més perquè encara està tot a mig embastar.

En què creus que es pareix un míting d’un concert?
Doncs encara no he fet cap míting, la veritat (riu). Al final un míting són paraules i les cançons, les d’autor sobretot, també. Però la part de màgia que té la música i les melodies no ho aconsegueix un míting. És com la diferència entre comunicació i art. La música és art i els mítings són comunicació, una comunicació molt rellevant on expresses idees i valors per arribar a la gent per a què agafe la bandera del canvi que, en definitiva, és l’objectiu de la política.

El 29 d setembre de 2012 vas fer un concert simfònic al Palau de la Música amb companys de batalla i més de 60 músics damunt l’escenari per motiu dels teus 10 anys de carrera. Dos anys després, com el recordes?
Per a mi és molt important haver arribat fins ací. Omplir el palau com vam fer i penjar el cartell de sold out en un espai que té 1.200 places… i també per la importància d’eixe espai: estigué negat moltes vegades a artistes compromesos. Crec que la gent no només va vindre a vore’m a mi sinó a apropiar-se i recuperar un espai escènic negat a la cultura valenciana.  Com que ocupàvem el Palau, li volguérem donar a Estellés un lloquet en eixe espectacle perquè se’l mereix i també ha sigut un artista marginat. Per mi va ser molt especial, al final del concert va haver-hi una muixeranga tocada per l’orquesta simfònica i tot el públic i els músics es van alçar en peu… mira se’m  posa la pell de gallina només de pensar-ho (assenya-la el seu braç esquerre en recordar-ho).

Ara mateix et trobes presentant el teu darrer disc compilatori #paualpalau enregistrat en eixa actuació, què té d’especial el teu darrer disc?
Volíem celebrar els deu anys de carrera. Hem fet també una mirada enrere i he vist tots els esforços i obstacles amb què ens hem trobat.  Amb el concert al Palau de la Música volguérem fer un espectacle que donara compte de cada disc que ens ha portat fins ací i posar-li un vestit de diumenge, que va ser l’Orquesta Simfònica de Coral Romput i les col·laboracions com Amàlia Garrigós o Feliu Ventura, entre d’altres, qui van llegir poemes d’Estellés. Jo crec que un disc és una fotografia del moment, un negre sobre blanc que immortalitza les experiències vitals, què has aprés i què has estimat. Quan t’enfrontes a un estudi i portes les cançons al braç, totes elles són el conjunt d’experiències que has viscut des que vas treure l’últim disc fins el moment en què isca el següent a la llum. Des que vaig publicar Una amable, una trista, una petita pàtria (2011) n’hi ha molt que contar, han passat moltes coses a nivell polític i personal, jo he madurat…

…I t’has llicenciat.
Efectivament, m’he llicenciat (riu). Quan me demanen que cante cançons del primer disc, de vegades no m’identifique amb elles perquè tu ja no eres la mateixa persona de quan vas escriure eixa cançó, has crescut, no penses les coses de la mateixa forma. És curiós, és com escriure un diari de la teua vida però fet en acords.

Per què eixa atracció pels violins i cellos, què té aquesta família musical?
A mi m’agrada molt la música clàssica i en el primer disc ja ho vaig buscar, són instruments molt expressius. Els instruments que tu poses en un disc són com la paleta de colors que tu poses en un quadre, en funció dels colors que utilitzes el disc tindrà un tipus de nostàlgia i de so. Les cançons del primer disc parlaven de coses nostàlgiques, eixa part de corda ajudava a donar la melangia que necessitava. La música de cambra i d’orquesta et dóna riquesa de matissos en els arranjaments simfònics i fa que les cançons pugen un graó més a nivell d’expressió.

Has viatjat als EE.UU, Palestina, Londres, Alemània i un munt de ciutats europees. Com diu el cantautor Feliu Ventura, localitzar-se és la manera més sincera de globalitzar-se?
Viatjar et permet vore’t des de fóra. Quan vas a un altre escenari en el qual no comparteixes la llengua i la cultura del públic i expliques la teua realitat social i política és diferent. Quan actue fora del País Valencià o Espanya intente sempre explicar les cançons en la llengua del país, i explique l’accident del metro, el tancament de Canal 9 o el boom urbanístic del nostre litoral. Sempre que acabe un concert obtinc un input, una opinió d’algú totalment neutral, a qui allò que li expliques no ve condicionat per prejudicis. Això et fa vore les coses amb un prisma més ample i te’n adones que la teua cultura no té res a envejar a les altres. Quan anàrem a Palestina va ser, però, tot el contrari. El públic ens contava què els hi passava al país i nosaltres absorbírem aquestes històries per contar-ho al País Valencià i que es prenguera consciència del que ocorre a Palestina.

Per un artista com tu, compromés amb les causes socials, com recordes el tancament de Canal 9?
És difícil de digerir per part d’un artista perquè els músics valencians vam ser negats durant molt de temps en este espai per les cúpules i moltes persones que haurien d’haver alçat la veu quan se’ls demanava. El seu tancament va ser un colp a la nostra identitat perquè RTVV s’havia convertit en l’únic mitjà que parlava de nosaltres en la nostra llengua.  N’hi hagué molt de debat entre els músics perquè estàvem molt dolguts amb el buït cultural que es va produir. En eixe moment calia donar un suport públic als treballadors, hem de reivindicar el dret a la llibertat d’informació i expressió.

Has estat molt implicat amb el cas de l’accident de metro del 3 de juliol de 2006 a València i has sigut un dels artistes que has escrit cançons en la seua memòria: ‘Línia 1′. En quina situació estaves quan la vas escriure?
No recorde ben bé quan i com la vaig escriure però si recorde el dolor que vaig sentir quan em vaig assabentar dels fets, es parlaven de molts morts i molts d’ells de Torrent. Sé que necessitava escriure-la, va ser terapèutic per mi alliberar la tensió i la indignació que em generà eixa situació. I amb més motius quan tens el patiment i el dolor contingut mentre veus la mesquinesa política del govern de la Generalitat i el llavors president Camps, qui donà l’esquena a les víctimes.

Eres una de les propostes del festival Barnasants 2015 que homenatja l’Ovidi Montllor amb el lema “Volem el pa sencer” i has actuat a l’Auditori de Barcelona. Com vas descobrir l’Ovidi?
Quan el vaig descobrir ell ja havia mort. El vaig conèixer en escoltar el disc Coral Romput, que són poemes de Vicent Andrés Estellés. El text és colpidor, parla de la duresa de la mort de la filla d’Estellés. Ovidi, en cantar-los, s’hi identificava i et posava els pèls de punta des del minut ú. A partir d’ahí vaig veure el bastíssim repertori de l’Ovidi, de cançons escrites per ell mateix i discos com Crònica d’un temps, un treball de rock progressiu que sembla un Pink Floyd en català. La veritat és que té una producció molt transgressora i arriscada. L’Ovidi és un artista molt complet, un cantautor lliure i per això se’l va denostar durant la última transició. El Col·lectiu Ovidi Montllor ha pres el seu nom com a bandera perquè això que li va passar a l’Ovidi en els anys ’80 és el mateix que ens està passant a molts artistes valencians en ple segle XXI. La seua obra sembla que estiga escrita de fa dos dies, una mescla de teatre amb la música. A més, va fer una labor importantíssima per la difusió de la cultura valenciana. El tàndem artístic Ovidi-Estellés ha fet que el poeta de Burjassot tinga l’impacte que ha tingut gràcies a ell. Per exemple, la lletra de la seua cançó ‘M’aclame a tu’, la meua preferida, és obra literària d’Estellés.

Estellés, autobatejat com ‘un entre tants’, i tu curiosament, va ser descobert al carrer, d’entre tants, no?
Sí, en aquella època estudiava filologia catalana a la Universitat de València, tocava en el carrer des de feia molt de temps i no tenia cap voluntat de dedicar-me professionalment. El meu amic de la carrera, Ricard Chulià, i jo ens posàvem a tocar per passar l’estona i per finançar-se el berenar, i un dia d’aquells passà Vicent Sangermés. Gràcies a ell, molts altres músics i jo estem on estem perquè ens ha premés iniciar-nos a la música amb un disc. Encara n’hi ha gent que em diu que em va veure tocant al carrer a la Plaça de la Mare de Déu.

Fotos Xepo WS.