Big Bag d’Els Catarres, o la primavera la sang altera
Parlem de Big Bang, darrer disc dels catalans Els Catarres, que han començat a presentar després d’haver-lo publicat al mes de març. El 25 d’abril van estar a Alboraia i el 30 d’abril van estar a Morella. De la seua presència al concert del 25 d’abril va haver-hi certa polèmica i Xavier Aliaga va esplaiar-se en una columna amb la qual estic plenament d’acord.
Big Bang….Tots els grups tenen tot el dret del món a fer cançons d’amor – només faltaria! – sobretot perquè segurament no hi ha estat espiritual més propici a compondre lletres i músiques. De grans enamoraments, reeixits i frustrats, ens han eixit segurament els millors poemes de la literatura universal i de les millors cançons de la música popular, però les portes dels WC d’institut, els fotologs perduts en la xarxa 1.0 i uns quants dietaris íntims tancats amb cadenat i claueta van plens de poemes millorables escrits com un cabal de feromones. La frontera entre uns versos i els altres és com una frontera dins del desert, on ahir havia una duna avui pot haver-hi una vall i la duna que ens servia de frontera el vent l’ha desplaçada uns quants metres. A tot açò hi afegiria el que diu Raimon, les millors cançons d’amor s’escriuen en l’absència de la persona estimada i no pas en la fase de l’esclat de colors – el big bang dels sentiments.
Però d’acord, assumim precisament que l’amor és imparable, que quan ens pica Cupido, tenim vint-i-tants i a sobre tenim un grup de pop d’èxit, escamparem sense vergonya versos d’amor. Precisament Big Bang, dels Catarres sembla haver estat escrit baix una crescuda de feromones com la de la rambla Carbonera i el riu Sec enguany. Faré un exercici cruel i manipulador, un collage d’estrofes de totes les cançons de Big Bang menys la darrera.
“Avui la realitat supera supera la ficció, avui ens oblidem del món….Trenquem el llit, la vida ens puja al cap i ens esclata com un gran Big bang. Em dius que no tingui por, que l’amor és arriscar. Des que naixes fins que mors, hi ha una brúixola al teu cor. Mai serem modèlics o exemplars, però serem autèntics huracans. El coratge avui pren el teu nom, ets un lleó, fas del món un lloc millor. Com medir les hores i els segons, si podem morir per tornar a néixer en un petó. Caminem junts sota la llum dels estels. I avui sé que tot és possible, que els teus ulls diuen la veritat. Quan hi ets tu! Estrelles col·lapsant. I si penso amb tu m’allibero del meu pes com tenint les ales d’un ocell. Algú amb qui perdre el seny i començar una vida més viva. Creua la terra pas a pas, fes-la teva.”
D’acord, és un disc tret a l’inici de la primavera – la sang altera – fet i pensat per no deixar una festa de poble, vila i ciutat d’este estiu que arriba sense el seu moment Catarra. Estem front a un grup que funciona perfectament, el ritme disc-gira-disc no els desgasta i que ho peta tot a base de concerts-karaoke davant un públic molt jove. Què més hem d’afegir? L’èxit té els mateixos capricis que la frontera en el desert.
Musicalment ens trobem amb una evolució respecte al precedent Postals, a Big bang hi ha molta presència de vents que li conferixen més potència al disc – ells mateixos han declarat que és “més canyero”- i per exemple els acompanyaments amb acordió desapareixen pràcticament, tot i que hi ha alguns temes pausats com “Som de foc”. “En peu de guerra” té per exemple tots els números per ser el hit estival de la seua gira. Considero una llàstima que hagen perdut la part més irreverent que tenien al primer disc, la de Jenifer o la de cantar Flying free de Pont Aeri en català en versió folkie, ara han fet un disc molt més consensual que incorpora la picadeta d’ullet al procés amb la cançó “El setge”. De “Cor caníbal” ells mateixos han dit en una entrevista que hi ha una influència Mano Negra, que la trobem sobretot en els primers acords i en els papaparapa de la tornada. Però clar, Mano Negra s’allunyaven d’allò consensual i parlaven de les prostitutes i d’africans als carrers de Barcelona i de Paris, d’amor també i tot essent punkis versionaven a Los Chunguitos. “Gandia 1924” és el darrer minut musical del disc, és l’homenatge a l’àvia saforenca d’un dels membres dels Catarres, emigrant a Catalunya a la guerra. Vaja, un disc que val el que val, que va dirigit a qui va dirigit, per a gustos colors.
